Avui, una entrada una mica relacionada amb l’actualitat. Aquests dies, és notícia la vaga indefinida de docents a les Illes, però també són notícia els terratrèmols registrats a la costa de Castelló. És per això que, últimament, a ràdios i canals de televisió podem sentir intervencions de persones involucrades en aquests fets. Persones que no parlen el català central a què estem acostumats a sentir sempre per TV3. Personalment, crec que s’hauria de fer més difusió de les varietats dialectals del català als mitjans, però bé, aquest tema el deixarem per un altre dia.
Haver sentit les intervencions en català no central m’ha fet pensar en aquelles persones amb qui he coincidit a la universitat i gràcies a les quals he tingut el plaer de conèixer una mica més les altres varietats del català. Vaig a n’es bany. Quina temor. Molts d’anys. Estàs ben roigeta! Com estau, boixes? I moltes altres frases i expressions, però aquestes són les que recordo més. És per això que he decidit fer un petit recull de mots que, segons la zona, tenen una manera pròpia de dir-se. Hi ha paraules que ja coneixia i d’altres que he descobert fent recerca a Internet i a llibres. N’hi ha que m’han sorprès molt. Evidentment, us convido a deixar comentaris per fer conèixer altres paraules que no hagi inclòs i que conegueu o empreu en el vostre dia a dia.
M’agradaria aclarir, però, que la llista que adjunto és molt i molt reduïda. A més a més, els dialectes d’una llengua no només es diferencien en el seu lèxic, sinó que també hi ha diversitat en la fonètica o en la conjugació dels verbs, per exemple.
A continuació us adjunto una taula que he realitzat amb nou substantius i les seves denominacions segons els diversos dialectes. Els dialectes principals del català són els següents: septentrional o rossellonès, central, insular o balear, alguerès, nord-occidental i meridional o valencià. Cada dialecte consta també de subdialectes, els quals no he inclòs a la meva classificació per evitar fer una entrada massa feixuga. Si la dialectologia catalana és un tema que us interessa i voleu saber-ne més, us recomano la lectura d’aquests dos llibres:
- Alegre, Montserrat. Dialectologia catalana. Barcelona: Editorial Teide, 1991.
- Veny, Joan. Els parlars catalans: síntesi de dialectologia. Palma: Editorial Moll, 1987.
I, com a tall d’exemple de cada dialecte, uns fragments:
Septentrional o rossellonès
«Una vegada hi havia una dona que, als darrers moments de la seva vida, va dir al seu home:
– Escolta, si em mori i que te passi pel cap de te casar amb una altra, vull que ho facis amb una dona que me sembli enterament an a mi, perquè aixís, almenos, me tendràs sempre en la memòria.
L’home li va respondre que sí, i quan la dona se va morir, pobreta, ell se va posar a ne buscar una altra. Mes, busca que buscaràs, no va trobar cap dona que semblés a la pobra morta.
Allavores, se va volguer casar amb la seua pròpia filla, ja que era el retrat vivent de la mare. I aixís tot iria bé.
La pobra minyona, quan va sapiguer això, va ser tota espantada, i, plora que ploraràs, se’n va anar a casa d’una velleta que l’estimava molt. I la velleta li va dir:
– T’espantis pas per això, filla meua. Demana al teu pare una pell d’ase per vestit, te la posaràs, t’embrutiràs ben bé la cara i te presentaràs davant d’ell com si eres un ase. Aixís li faràs fàstic i te voldrà pas pus.
Lluís Pastre: Pell d’ase
Català central
«No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l’Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d’altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra. Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t’has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m’heu entès?»
Salvador Espriu: Tereseta-que-baixava-les-escales
Insular o balear
Tot el que tenc, ja ho veu, és aquesta fotografia. No va sortir gaire bé perquè es va moure es moment de tirar-la i perquè sa màquina no era gaire bona, una marca alemanya d’abans de sa guerra, que havien regalat a mon pare dos dies abans de s’excursió. I me la deixà, encara no sé com, després de molt pregar… Ell era d’aquests que opinen que ses coses s’espanyen tot d’una que les comença a emprar algú que no és son amo. Si jo li contàs ses enrabiades que prenia només que trobàs un cabell d’altri a sa seva pinta… Li vaig fer sa foto en es mirador des Gorg Blau. S’havia assegut a la gatzoneta damunt es paretó. A mi m’escarrufava una mida. A baix, s’aigo blavíssima pareixia esperar es moment per engolir-lo.
Carme Riera: D’un temps d’uns ulls
Alguerès
Cosa és la pilotxa? És una «bala» de forma irregular i de vària grandària o mesura i se pot formar quan se descalla una substància a l’algua o se mesclen dues o més substàncies. Així se formen pilotxes que se bulli la sèmbola o se cou la polenta, i aquestes pilotxes se desfan quan troben la cullera amb la qual se manetja l’olla.
La nostra expressió és presa del llenguatge característic i tècnic dels mestres de paleta.
És freqüentíssim que quan aquestos preparen l’empast amb calcina, arena i aigua, mesclen tot manualment amb una pala, se formin pilotxes.
Vilo Loy: Revista L’Alguer, núm. 2
Nord-occidental
Ploie a bots i a barrals i lo Pere de cal Ferrer s’arrecerae davall de les arcades de l’Ajuntament, en espera que amainés lo xàfec. Però res, lo cel parie llamps i trons amanits amb aiguat, lo cel nosturn traïdor i joguisser perquè pastae fang als carrerons de Vacalforges. I els gossos guixien però ningú no sabie on paraen de tan amagadets que estaen. Queie un xàfec de recollons i era un domàs humit que banyae els cossos i els ossos i eixordae fins a fer tremolar de ràbia i cridar ben fort que ja n’hi havie prou, de xipolleig i de pasta de terra pels carrerons, que si la pluja no aminae, Vacalforges sencer es desfarie com un gran terròs de sucre a la tassa de cafè amb llet, bol de xocolata aigualida del fang.
Joan Barceló: Miracles i Espectres
Meridional o valencià
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliments i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Vicent Andrés Estellés: Els amants
Alegre, Montserrat. Dialectologia catalana. Barcelona: Editorial Teide, 1991.
Bosch Rodoreda, Andreu. El català de l’Alguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.
Consorci per a la normalització lingüística (2011). Característiques del català septentrional o rossellonès. Recuperat 6 d’octubre de 2013 des de http://blocs.cpnl.cat/nivelldtarragona/files/2011/11/CARACTER%C3%8DSTIQUES-DEL-CATAL%C3%80-SEPTENTRIONAL-O-ROSSELLON%C3%88S.pdf
Institut d’Estudis Catalans; Editorial Moll. Diccionari català-valencià-balear. Recuperat 6 d’octubre de 2013 des de http://dcvb.iecat.net/
Institut d’Estudis Catalans (2003). El català de l’Alguer: un model d’àmbit restringit. Recuperat 6 d’octubre de 2013 des de http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000039/00000087.pdf
Veny, Joan. Els parlars catalans: síntesi de dialectologia. Palma: Editorial Moll, 1987.
Wikimedia Foundation, Inc. Viquipèdia. Recuperat 6 d’octubre de 2013 des de http://ca.wikipedia.org
Traduint des de Calella 