Cavil•lacions d’un traductor de llengües petitones [3r aniversari del blog]

El 5 de setembre sempre serà una data important per al blog, és la data del seu aniversari! Avui, 5 de setembre de 2016, el blog fa tres anys. De mica en mica es va fent gran, penso que en nombre d’entrades i seguidors però també en qualitat. Perquè el temps passa per al blog, però també per a mi. Per a mi, que durant aquests tres anys he après moltes coses que no sabia, he iniciat la meva carrera com a traductora autònoma, he obtingut experiència en el meu ofici, he trobat clients, he fet feines de traducció que m’han satisfet i il·lusionat molt. Però encara em queda molt per aprendre i molts objectius per assolir! Un d’ells, traduir literatura, cap al català. La meva llengua i amb la qual em sento més còmoda traduint i escrivint. Per això també en el seu moment vaig decidir escriure el blog en aquesta llengua. No m’imagino fent-ho d’una altra manera.

La meva llengua. Una llengua petitona. Per amor.

Relacionat amb tot això, us deixo la traducció que he fet d’un article de la revista sobre traducció El Trujamán, del Centro Virtual Cervantes, publicat el passat 29 de juliol. Des d’aquí voldria agrair al Centro Virtual Cervantes que m’hagi donat permís per publicar aquesta traducció.

Dibuix

Cavil·lacions d’un traductor de llengües petitones
Per Enrique Bernárdez

Quan es parla de traducció sempre es pensa en les llengües grans, com és lògic: anglès, francès, alemany, rus… italià, portuguès… Testimoni d’això en són les Facultats de Traducció i Interpretació, que rarament acullen altres llengües, per una simple qüestió de cost-benefici. ¿Què li espera al traductor d’una llengua petita, de les que amb prou feines tenen lloc al mercat de «no ficció» i poc en el literari? Si aquest traductor vol viure del seu ofici, haurà de compaginar allò petit amb allò gran. Per exemple, traduir francès i, diguem, grec modern. O bé, naturalment, tenir una feina que li permeti viure i dedicar-se a traduir com a afició més o menys recompensada. En el meu cas, tinc la desgràcia —i la sort— de traduir d’una llengua petitona, l’islandès (330.000 parlants), d’una altra una mica més gran, el danès, i de vegades d’una altra no gaire més gran. Literatura, vull dir; en no ficció faig coses de llengües importantíssimes, com l’anglès. Però no m’ho passo tan bé.

El traductor d’islandès, posem pel cas, mai no podrà viure de les seves traduccions. Tampoc no pot esperar gaires reconeixements, de la mateixa manera que les seves versions no es convertiran, per norma general, en grans èxits de vendes, tot i que pot haver-hi alguna excepció: en el meu cas, de més de trenta llibres de literatura islandesa contemporània que he traduït al castellà (i que en algunes ocasions s’han «retraduït» al català, sense menció del traductor castellà), només dos han estat èxits editorials, i dos altres han penetrat relativament bé en el mercat, mentre algun assoleix els zero exemplars venuts per any (sap greu, però acostumen a ser aquells que literàriament ens agraden més… coses del mercat espanyol). No vol dir pas que el mercat literari espanyol sigui molt més boiant que tot això, però al traductor li agradaria veure els seus llibres pertot arreu, fins i tot al metro i l’autobús (si hi ha cap traductor literari que no pensi així, que m’avisi). Com que, a més, els crítics no són gaire propensos a perdre el temps amb la bona literatura «exòtica», havent-hi tants escriptors estatunidencs de tercera o quarta divisió a qui lloar amb grans elogis —coses del mercat—, la transcendència de l’humil ofici de traductor se’n ressentiria encara més. Per un traductor d’una llengua petitona és més fàcil rebre reconeixements en el país d’aquesta llengua que en el de la gran llengua a la qual tradueix. Un exemple? Pot ser l’únic espanyol premiat a Islàndia i Dinamarca, però a Espanya a ningú li desperta el més mínim interès. No és cap queixa ni lament (bé, una mica sí), és constatació de l’estat de les coses resultat de la petitesa de la llengua: els parlants de llengües petites són agraïts, també a causa de la seva petitesa, mentre que els de llengües grans amb prou feines aconsegueixen no perdre’s en la multitud de bones traduccions que es publiquen cada any (i a Espanya es tradueix moltíssim, i molt bé). La llengua més gran de les occidentals, l’anglès, és alhora una de les menys receptives a llibres traduïts, fins al punt que en grans llibreries dels Estats Units sol haver-hi una secció, relativament petita, retolada «Literatura traduïda», res més diferent a les circumstàncies espanyoles. Tampoc no hi ha lobbies de traductors de llengües petitones, normalment perquè són tan poquets que no arribarien ni a lob, si és que superen la l.

Però si el traductor de llengües petitones viu en aquestes condicions tan poc gustoses, per què s’entesta en seguir traduint? Fàcil: perquè li agrada, perquè la literatureta l’apassiona, perquè gaudeix traslladant-la al castellà. Per amor, podríem dir.

Va per vosaltres, traductors i traductores de llengües petitones!

Traducció d’Anna Rosich i Soler

Article original:
Cavilaciones de un traductor de lenguas pequeñitas, por Enrique Bernárdez. Sección: Profesión. 29 de julio de 2016. Centro Virtual Cervantes © Instituto Cervantes.

Anuncis

Trenquem mites: les majúscules i l’accentuació

Recentment he presenciat (virtualment) una discussió a través del Twitter. En aquesta discussió, una de les parts afirmava que “l’accent a les majúscules és opcional”. Segur que us sona, aquesta afirmació. O també una altra de més atrevida: “les majúscules no s’accentuen”. Tinc el record d’haver sentit dir això a l’escola, quan havíem de fer títols de treballs, per exemple. Però… és cert, això?

La resposta és NO. Les majúscules han de seguir les mateixes normes d’accentuació que les minúscules, apareguin en títols, cartells, pòsters. Tant en català com en castellà.

Optimot

mayus

Com queda clar en aquests fragments de l’Optimot i la Real Academia Española, les majúscules SÍ que s’han d’accentuar.

La creença errònia fortament estesa que afirma que les majúscules no s’han d’accentuar tindria el seu origen a l’època en la qual s’imprimia mitjançant tipus mòbils, sistema  que denominava les majúscules “caixa alta” i les minúscules “caixa baixa” (de fet, aquesta denominació encara s’utilitza actualment en el sector de la tipografia). A les lletres de “caixa baixa” se’ls podia afegir l’accent perquè els sobrava una mica d’espai a la part superior, però a les lletres de “caixa alta” no se’ls podia afegir l’accent perquè no hi havia prou espai.

x-height

És per això que durant el temps que s’imprimia mitjançant tipus mòbils es va tolerar que les majúscules no s’accentuessin. Es tractava, doncs, d’un “problema tècnic” que va quedar resolt un cop es van desenvolupar els mètodes d’impressió. Actualment ja no tenim aquest problema i, per tant, cal que les majúscules s’accentuïn.

“No trepitgeu la carpeta amb les sabates brutes” (falsos amics anglès – català)

fryCarpeta? Trepitjar? Sabates? En Fry, durant la seva visita al Regne Unit, està sent víctima d’allò que anomenem falsos amics (o false friends, en anglès). És força probable que ja n’hàgiu sentit a parlar, però, per si de cas, deixarem clar què és un fals amic, lingüísticament parlant. Segons el Manual de traducció anglès-català (J. Ainaud, A. Espunya, D. Pujol), anomenem falsos amics els mots de dues llengües diferents que, tot i tenir una forma similar, tenen un significat diferent. També s’anomenen literalismes o paranys de traducció.

En aquesta entrada esmentarem alguns falsos amics que trobem entre l’anglès i el català. A veure si així els tenim més presents i podem evitar confusions com la d’en Fry.

banderesAlguns substantius…

carpet:
El substantiu carpet en anglès no equival al català carpeta (folder), sinó que fa referència a la moqueta o catifa que podem tenir al menjador de casa.

choiceTraducció: Treu-te les sabates o neteja’m la moqueta. Tu tries.

dinner:
El substantiu dinner en anglès no equival al català dinar (lunch), sinó que fa referència a l’àpat que nosaltres fem al vespre, el sopar. Aquest fals amic és dels que més es resisteixen, oi?

dinnerbillion:
Si volem tenir els calerons controlats, és important no confondre els mots billion i bilió, ja que no són equivalents. L’anglès billion equival al català mil milions. Així doncs, si un londinenc m’explica que li han tocat 2 billion £ a la loteria, m’està dient que li han tocat 2 mil milions de lliures (2.000 milions o 2.000.000.000) i no pas 2 bilions de lliures (2.000.000.000.000).

library:
El substantiu library en anglès no equival al català llibreria (bookshop), sinó que fa referència a la biblioteca, allà on podem endur-nos llibres en préstec, en comptes de comprar-los.

librarydemonstration:
Quan al telenotícies expliquen que a Edimburg hi ha hagut una demonstration a favor de la independència d’Escòcia, no és que ens estiguin explicant que els escocesos han fet una demostració d’allò que desitgen, sinó que han fet una manifestació, en el sentit estricte de la paraula.

2012 demonstration for independence in Scotland. The demo took place on September 22nd. (Manifestació de 2012 a favor de la independència d’Escòcia. La mani va tenir lloc el 22 de setembre.)

 

Alguns adjectius…

embarrassed:
L’adjectiu embarrassed en anglès no equival al català embarassada (pregnant), sinó que es fa servir per dir que algú està avergonyit o cohibit.

Sense títolEl famós mico del WhatsApp està avergonyit (embarrassed) i la noia de l’esquerre està embarassada (pregnant, que no embarrassed).

sensible:
Encara que s’escriguin exactament igual, l’adjectiu sensible en anglès no equival al català sensible (sensitive), sinó que es fa servir per dir que una persona és sensata.

Maria is very sensible → La Maria és molt sensata.
Maria is very sensitive → La Maria és molt sensible.

constipated:
L’adjectiu constipated en anglès no equival al català constipat (cold), sinó que fa referència a un “estat” ben diferent. L’anglès constipated equival al català (anar) restret. No us confongueu!

constip


I fins aquí els falsos amics d’avui. Per tal de no col·lapsar l’entrada, crec que serà més adient fer-ne diverses “entregues”.

Què en penseu, dels falsos amics? Se us resisteixen? Els coneixíeu, aquests? Si sou víctimes d’altres falsos amics que creieu que poden ser interessants per a la resta de lectors, deixeu un comentari i en parlarem en properes entrades.

Que tingueu un bon diumenge, i no taqueu la carpeta amb les sabates! ;)

 

 

Apunts lingüístics: l’error del “doncs” amb valor causal

A l’hora d’escriure, sovint intentem emprar recursos i expressions que ens semblen més formals per tal de millorar el nostre text. Aquest intent de “formalitzar” la nostra redacció, però, ens pot acabar jugant una mala passada, ja que, de vegades, acabem utilitzant expressions que no són correctes. Un exemple d’aquests intents frustrats de “formalització” pot ser l’ús de la conjunció doncs amb valor causal.

Tal com passa amb altres apunts lingüístics que ja hem comentat al blog,  l’ús de la conjunció doncs amb valor causal és un error força estès en català derivat de la influència de la llengua castellana. En castellà, la conjunció puesvalor causal i consecutiu. En català, en canvi, la conjunció doncs només pot tenir valor consecutiu. Si no tenim en compte aquesta diferència, podem caure en l’error de creure que la conjunció doncs es pot fer servir en tots aquells contextos en què en castellà utilitzem el pues. Vegem-ne alguns exemples més concrets:

  • Háblale tú, pues lo conoces más que yo. → Parlar-hi tu, doncs el coneixes més que jo. ✘

  • No he ido, pues estaba enfermo. → No hi he anat, doncs estava malalt.

Pot ser que aquests exemples en català us siguin ben familiars, doncs ja que aquest ús incorrecte està força estès. En aquests exemples, la conjunció pues té un valor causal. Si ens costa identificar si una oració té valor causal o consecutiu i volem comprovar si la conjunció doncs és l’adequada per al context en què ens trobem, n’hi ha prou amb substituir-la per ja que o perquè. Si l’oració té sentit, vol dir que el valor és causal i que, per tant, NO podem fer servir la conjunció doncs en aquest context.

  • Parlar-hi tu, ja que el coneixes més que jo.

  • No hi he anat perquè estava malalt.

En els exemples anteriors hem pogut substituir la conjunció doncs per ja que i perquè, per tant, l’ús de doncs NO és correcte (valor causal).

20120510182935-1

Tot i així, hi ha contextos en què l’ús de pues i doncs sí que es correspon: els contextos en els quals doncs equival a una conseqüència o conclusió (valor consecutiu):

  • ¿Te has dejado las llaves? Pues tendrás que llamar. → T’has deixat les claus? Doncs hauràs de trucar.

  • No ha querido venir. Debe tener mucho trabajo, pues. → No ha volgut venir. Deu tenir molta feina, doncs.

Si ens hi fixem, veurem que en aquests exemples NO podem substituir la conjunció doncs per ja que o perquè, per tant, l’ús de doncs SÍ que és correcte (valor consecutiu).

20120510182935-1

Algunes alternatives a la conjunció doncs amb valor causal són perquè, ja que, per tal com, puix que o atès que.

Alguns enllaços interessants relacionats:

I això és tot, per avui! Si teniu algun dubte o hi ha res que no us hagi quedat clar o que vulgueu comentar, no dubteu a escriure’m o deixar un comentari aquí mateix.

Espero que aquesta breu explicació us hagi semblat útil i que intenteu anar-vos corregint mica en mica, en cas que sigueu víctimes del doncs causal. De vegades ens pot semblar complicat, això d’autocorregir-nos, però tot és qüestió de fixar-s’hi i de voler millorar. :)

M’he quedat amb sense idees

Un dia, fa anys, al tren, una calellenca em va parlar del «amb sense». Em va dir que a Calella era molt comú fer servir aquesta expressió. A mi no m’era gens familiar i se’m feia estrany pensar que era una cosa «típica de Calella», ja que a casa no ho hem dit mai i som de Calella de tota la vida. Un dia, però, una nena del Cau em va dir que volia els macarrons «amb sense tomàquet». Ep! No m’ho esperava per res del món, i vaig quedar ben parada. «Ho ha dit, ho ha dit!!». Ja en fa uns quants anys, d’això.

Fa uns dies, per WhatsApp, un company (també del Cau) ens va dir que s’havia decidit posar Internet «amb sense telèfon».


L’«amb sense» torna a l’atac…

Ahir, en un dinar familiar a casa dels meus cosins, algú va parlar del no-gaire-estès-a-casa-meva «amb sense». I la curiositat envers aquesta estranya construcció va tornar a fluir per les meves venes. Cal investigar-lo!

amb sense

He estat cercant per Internet i la veritat és que n’hi ha molt poca informació. Sembla que l’anterior alcalde de Barcelona, Joan Clos, el feia servir sovint, i és de Parets del Vallès. En aquest article d’El Punt Avui, Manuel Cuyà proposa als experts de la llengua que iniciïn una investigació sobre l’«amb sense». Un punt de partida podria ser el «without» anglès, que vindria a ser el mateix.

Un cop comprovada la poca quantitat d’informació que trobem a la xarxa, he pensat que podria ser curiós saber a quines zones es diu, a quines zones no s’ha sentit mai, a quina franja d’edat s’empra més, etc. Sí, ho has endevinat, he creat una súper enquesta! :^D Espero rebre moltes respostes i poder treure’n alguna conclusió una mica decent. No es tracta de cap tesi doctoral, però sí que podem obtenir resultats interessants. Us convido a compartir l’enquesta amb els vostres amics i saludats perquè arribi al màxim de gent possible.

FES CLIC AQUÍ PER ACCEDIR A L’ENQUESTA

 Moltes gràcies per endavant!

___________________________________

Actualització:

Gràcies a la difusió de l’enquesta a les xarxes socials, el periodista Carles Pascual es va posar en contacte amb mi. Volia parlar de la meva enquesta en una secció del programa «Els Matina de Catalunya Ràdio». Jo, a la ràdio nacional de Catalunya! Tota una experiència. Em va fer molta il·lusió sentir la Mònica Terribas dir el meu nom en antena i poder conversar amb ella i amb l’escriptor Ramon Solsona, sobre el meu blog i sobre l’enquesta de la construcció «amb sense».

catalunya_radio_logo

Si et vas perdre la meva intervenció a la ràdio o si vols tornar-la a escoltar, aquí tens l’enllaç al programa. Aprofito per donar les gràcies a tot l’equip de Catalunya Ràdio, per interessar-se en la meva enquesta i per donar-me l’oportunitat de parlar-ne en directe al programa dels matins. Qui m’ho havia de dir. :)

Encara tinc pendent fer l’anàlisi dels resultats de l’enquesta, espero fer-ho abans d’acabar l’any. Si encara no has respost l’enquesta, ets a temps de fer-ho!

ENLLAÇ A L’ENQUESTA

Passos a seguir quan detectem errors ortotipogràfics [#junteshopodemtot]

No és cap secret que hi ha persones que tenim tendència a fixar-nos en l’ortografia i correcció tipogràfica mentre llegim, ja sigui perquè hem adquirit aquest costum a causa de la nostra feina o bé perquè la correcció lingüística és un tema que ens interessa. Recordo un dia, a la universitat, que el professor de català ens va advertir que això de detectar errors ens acabaria passant de manera inconscient, i que era una cosa que ja no ens podríem treure de sobre. No és pas dolent! Però sí que és cert que de vegades se’ns pot considerar una mica pedants; no us enfadeu, és un acte reflex.

Considero que escriure bé és important, i encara més quan el que escrius ho llegiran altres persones. I encara més quan les teves paraules es publicaran en algun mitjà públic o quedaran a l’abast de tothom, ja sigui en un rètol, un cartell o un anunci, per exemple. Tot i així, de vegades tinc la sensació que no s’acaba de donar prou importància a l’ús correcte de la llengua. Últimament, gràcies a les xarxes socials, cada dia es comparteixen desenes i desenes d’imatges amb errors que la gent detecta quan va pel carrer o mentre llegeix. Vegem-ne alguns exemples:

pa matarogassos

Recopilar errors i comentar-los està molt bé, però em sembla que cal anar una mica més enllà. De vegades sembla que ens agradi penjar imatges amb errors només per una senzilla qüestió de pedanteria, per mostrar que nosaltres en sabem més i que hi ha gent que escriu pitjor que nosaltres. Doncs bé, sí que és cert que de vegades es poden veure errors de jutjat de guàrdia, però també hem de pensar que hi ha molta gent que mai no ha rebut una educació en català i que intenta, de bona fe, escriure’l correctament. N’hi ha d’altres que potser sí que han estudiat, però que no tenen un ull tan fi per a aquestes coses, o simplement no li donen la importància que caldria. El que cal és no prendre’ns malament les correccions, tenir interès per millorar i, sobretot, fer servir la llengua tant com es pugui. Així és com s’aprèn i com s’assimilen les coses.

Mitjançant aquesta entrada m’agradaria recomanar-vos alguns procediments a seguir quan detecteu errors ortotipogràfics, de manera que la persona que rebi la correcció sigui conscient del seu error i pugui evitar-lo en futures ocasions.

D’errors, en podem detectar en àmbits diversos:

  • àmbit personal: a les xarxes socials, correus electrònics, cartes, anotacions, etc.
  • àmbit professional “de carrer”: cartells, tríptics publicitaris, rètols d’establiments, cartes de restaurants, etc. (d’empreses i negocis petits)
  • àmbit professional “d’elit”: articles de diaris i revistes, llibres, anuncis de grans empreses, etiquetes de productes, etc. (empres multinacionals)

Quan detectem un error ortotipogràfic en l’àmbit personal, el que volem és que la persona que l’ha comès en sigui conscient i eviti tornar-lo a fer en futures ocasions. El que podem fer és dir a aquesta persona que s’ha equivocat, així, directament, que no es diu “decepcionar”, que es diu “decebre”. Una altra opció també és proporcionar la paraula correcta de manera “indirecta”. És a dir, respondre a la intervenció errònia amb la paraula correcta de manera dissimulada. Per exemple: persona 1) “Estic una mica decepcionada amb tot això que està passant”; persona 2) “Sí, jo també estic decebuda…”. D’aquesta manera, el xip de la persona 1 potser farà “clic” i s’acabarà corregint ella mateixa. Això ho podem fer tant de manera oral com escrita, és clar.

Quan detectem un error ortotipogràfic en l’àmbit professional “de carrer”, penso que és important fer saber directament al redactor que allò està mal escrit. Ja no es tracta d’una conversa que mantinc jo amb la meva mare, sinó d’alguna cosa a la qual accedirà molta més gent i té un caire més professional. Potser ens sembla que el propietari del bar s’empiparà, si entrem i li diem que a la pissarreta on anuncia l’oferta per als esmorzars hi hauria de dir “entrepà” i no pas “bocata”, “bocadill” o “entrepa”, però, si es diu bé i amb educació, de ben segur que ens ho agrairà. Si no volem dirigir-nos al pretès redactor personalment, sempre podem deixar una nota per sota la porta o enviar un correu electrònic. ;-D

Quan detectem un error ortotipogràfic en l’àmbit professional “d’elit”… HEM D’ACTUAR! Cada dia es detecten errors en llengua catalana en cartells o rètols de grans empreses multinacionals, empreses que es poden permetre contractar algú que redacti/tradueixi/corregeixi els seus textos, anuncis, etc. No diré que és d’agrair que decideixin redactar en català, ja que crec que és el que tothom hauria de fer si vol vendre en l’àmbit catalanoparlant. Ara, el que cal, és que donin prou importància a la llengua i als catalanoparlants i que dediquin part del seu pressupost a fer publicitat de manera lingüísticament correcta. Per respecte. Així doncs, quan detecteu errors ortotipogràfics en l’àmbit professional “d’elit”, us animo a contactar amb el servei d’atenció al client de l’empresa i fer-los saber que publiquen contingut mal escrit i, si cal, proporcionar-los la forma correcta perquè puguin corregir-ho. A més, també us animo a fer-los reflexionar sobre el fet de no ser prou curosos amb la llengua. Aquí podeu veure un correu electrònic de queixa que una seguidora del blog (gràcies, Tània!) va voler compartir amb els membres de la pàgina del Facebook, per si us serveix d’inspiració… ;-) Potser de mica en mica tothom acabarà donant, a la llengua catalana, la importància que es (ens) mereixem. Perquè NO HI HA DRET. No hi ha dret que hàgim d’anar pel carrer i veure coses com aquestes:

celio  hm

O també per correu electrònic…

escenaCal que estiguem atents, ens queixem, informem, ens indignem, treballem. Cal que tots hi ajudem una mica. Només les queixes dels clients faran que una gran empresa canviï la seva visió quant a la importància de la correcció lingüística. Heu enviat mai un correu electrònic a cap empresa per informar d’errors? Us han respost? L’han corregit? Quines experiències en teniu?

Per acabar, només em queda demanar que, si mentre heu llegit això hi heu detectat cap error, m’ho feu saber, és clar! Que tots som humans i ens equivoquem, d’això no en tinc cap dubte. Només cal que tots plegats ens hi esforcem una mica. I amb tot plegat no vull pas dir que tothom hagi d’acabar escrivint un català 100% correcte, ja que entenc que hi ha gent que no es dedica a això, però sí que crec que entre tots podem despertar la curiositat i l’interès dels altres per escriure bé les coses, per dubtar, per voler millorar.

Corregeix i deixa’t corregir. :-)

«A casa parlem català per molestar»

samarreta-catala-per-molestarSuposo que ja deveu saber que no és pas veritat, el títol d’aquesta entrada, però n’hi ha que ho veuen així… Per introduir l’entrada d’avui, m’agradaria que llegíssiu el següent conte:

«Tot seguit [l’oncle] (…) ens parlà d’un seu viatge a les illes Bahames (…). Hòmens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és que tu anaves caminant, xino-xano, per la vorera, i encara no n’havies vist un davant teu, que ja se n’havia abaixat per cedir-te el pas. D’entrada, l’oncle s’ho havia pres com a senyal d’exquisida cortesia i bona educació, però –home observador com ell era– no tardà a adonar-se que el pas només el cedien els negres i que, a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que quan es creuaven compartien la vorera sense grans dificultats. En acabar l’anècdota, tots els presents coincidírem a lamentar l’abús i l’evident discriminació que suposava per als ciutadans de les Bahames haver de sotmetre’s de manera tan servil i ignominiosa i cedir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara reblà: «Només faltaria… forasters vindran que de casa ens tiraran». En això estàvem, compartint la indignació contra aquella submissió abjecta, quan arribà a la casa un dels néts del meu oncle, acompanyat de la seua nòvia que, en entrar, ens saludà cortesament: «Buenas noches». (…) Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut set persones catalanoparlants. A partir d’aleshores, qualsevol que hi haguera entrat s’hauria pogut pensar que estava davant de nou castellanoparlants perquè, quan la conversa es reprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la meua família. Mentre l’oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, vés a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bahames».

La bona educació dels ciutadans de les Bahames, de Ferran Suay

De ben segur que aquesta situació us és ben familiar i que us hi deveu haver trobat més d’una vegada. L’entrada d’avui és una crida a la persistència, al «voler viure plenament en català», a la resistència. Perquè estic d’acord que com més llengües parlem i practiquem millor, però no és pas el mateix voler parlar una llengua per practicar-la que parlar-la per pura submissió. I el cas del català, per molt que ens sàpiga greu haver-ho d’acceptar, és un d’aquests casos.

Preneu-vos uns instants per reflexionar-hi. Quantes vegades heu cedit i passat al castellà perquè el vostre interlocutor se us dirigia en aquesta llengua? Us heu parat mai a pensar que potser aquesta persona entén perfectament el català però, pel motiu que sigui, prefereix fer servir el castellà? Tothom és lliure de parlar en la llengua que prefereixi, però, de la mateixa manera que el vostre interlocutor decideix fer-ho en castellà, vosaltres heu de tenir tot el dret de fer-ho en català. Perquè si no el fem servir nosaltres, qui ho farà?

Sovint ens pot resultar violent parlar en català a algú que ho fa en castellà, però només cal ser persistent i de ben segur que els castellanoparlants s’hi acostumaran ben ràpidament (i potser acabaran parlant-nos en català!). D’un temps ençà que intento fer-ho sempre, i és molt gratificant quan veus que la comunicació és perfectament viable. Feia temps que intentava no caure al parany del canvi d’idioma, però sempre m’acabava semblant estrany i acabava cedint. Veure la manera d’actuar d’una amiga, però, m’ha fet canviar el xip i voler fer que els altres també intentin fer-ho. Si creieu que el vostre interlocutor potser no us acabaria d’entendre, ajudeu-vos dels gestos, parleu més a poc a poc, feu servir oracions senzilles. Aquesta és la manera de fer que la gent s’interessi per aprendre la llengua i millorar dia rere dia, que vegin que es fa servir i que els pot ser útil.

Traieu-vos del cap el tòpic de «seguir parlant en català a un interlocutor que se’m dirigeixi en castellà és de mala educació».

El motiu d’aquesta entrada és ben senzill: Allau d’insults a Iniesta per parlar en català. En un país normal, això, no passaria. Fem que viure plenament en català sigui una realitat, no un desig. No volen caldo? Doncs dues tasses!

Enllaços d’interès:
Guia «Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català», de Plataforma per la Llengua (PDF)
Samarreta «A casa parlem català per molestar», de Productes de la Terra


Per cert, ja s’ha obert el període de votacions de l’edició d’enguany del «Top 100 Language Lovers». Aprofito per tornar-vos a donar les gràcies per ajudar-me a aconseguir el resultat de l’edició del 2014 (posició 7 de 100 a la categoria «Language Professional Blogs»!). Intentem igualar o superar el resultat de l’any passat? Fes clic aquí, cerca el blog a la llista (ordre alfabètic) i vota el blog!