Cavil•lacions d’un traductor de llengües petitones [3r aniversari del blog]

El 5 de setembre sempre serà una data important per al blog, és la data del seu aniversari! Avui, 5 de setembre de 2016, el blog fa tres anys. De mica en mica es va fent gran, penso que en nombre d’entrades i seguidors però també en qualitat. Perquè el temps passa per al blog, però també per a mi. Per a mi, que durant aquests tres anys he après moltes coses que no sabia, he iniciat la meva carrera com a traductora autònoma, he obtingut experiència en el meu ofici, he trobat clients, he fet feines de traducció que m’han satisfet i il·lusionat molt. Però encara em queda molt per aprendre i molts objectius per assolir! Un d’ells, traduir literatura, cap al català. La meva llengua i amb la qual em sento més còmoda traduint i escrivint. Per això també en el seu moment vaig decidir escriure el blog en aquesta llengua. No m’imagino fent-ho d’una altra manera.

La meva llengua. Una llengua petitona. Per amor.

Relacionat amb tot això, us deixo la traducció que he fet d’un article de la revista sobre traducció El Trujamán, del Centro Virtual Cervantes, publicat el passat 29 de juliol. Des d’aquí voldria agrair al Centro Virtual Cervantes que m’hagi donat permís per publicar aquesta traducció.

Dibuix

Cavil·lacions d’un traductor de llengües petitones
Per Enrique Bernárdez

Quan es parla de traducció sempre es pensa en les llengües grans, com és lògic: anglès, francès, alemany, rus… italià, portuguès… Testimoni d’això en són les Facultats de Traducció i Interpretació, que rarament acullen altres llengües, per una simple qüestió de cost-benefici. ¿Què li espera al traductor d’una llengua petita, de les que amb prou feines tenen lloc al mercat de «no ficció» i poc en el literari? Si aquest traductor vol viure del seu ofici, haurà de compaginar allò petit amb allò gran. Per exemple, traduir francès i, diguem, grec modern. O bé, naturalment, tenir una feina que li permeti viure i dedicar-se a traduir com a afició més o menys recompensada. En el meu cas, tinc la desgràcia —i la sort— de traduir d’una llengua petitona, l’islandès (330.000 parlants), d’una altra una mica més gran, el danès, i de vegades d’una altra no gaire més gran. Literatura, vull dir; en no ficció faig coses de llengües importantíssimes, com l’anglès. Però no m’ho passo tan bé.

El traductor d’islandès, posem pel cas, mai no podrà viure de les seves traduccions. Tampoc no pot esperar gaires reconeixements, de la mateixa manera que les seves versions no es convertiran, per norma general, en grans èxits de vendes, tot i que pot haver-hi alguna excepció: en el meu cas, de més de trenta llibres de literatura islandesa contemporània que he traduït al castellà (i que en algunes ocasions s’han «retraduït» al català, sense menció del traductor castellà), només dos han estat èxits editorials, i dos altres han penetrat relativament bé en el mercat, mentre algun assoleix els zero exemplars venuts per any (sap greu, però acostumen a ser aquells que literàriament ens agraden més… coses del mercat espanyol). No vol dir pas que el mercat literari espanyol sigui molt més boiant que tot això, però al traductor li agradaria veure els seus llibres pertot arreu, fins i tot al metro i l’autobús (si hi ha cap traductor literari que no pensi així, que m’avisi). Com que, a més, els crítics no són gaire propensos a perdre el temps amb la bona literatura «exòtica», havent-hi tants escriptors estatunidencs de tercera o quarta divisió a qui lloar amb grans elogis —coses del mercat—, la transcendència de l’humil ofici de traductor se’n ressentiria encara més. Per un traductor d’una llengua petitona és més fàcil rebre reconeixements en el país d’aquesta llengua que en el de la gran llengua a la qual tradueix. Un exemple? Pot ser l’únic espanyol premiat a Islàndia i Dinamarca, però a Espanya a ningú li desperta el més mínim interès. No és cap queixa ni lament (bé, una mica sí), és constatació de l’estat de les coses resultat de la petitesa de la llengua: els parlants de llengües petites són agraïts, també a causa de la seva petitesa, mentre que els de llengües grans amb prou feines aconsegueixen no perdre’s en la multitud de bones traduccions que es publiquen cada any (i a Espanya es tradueix moltíssim, i molt bé). La llengua més gran de les occidentals, l’anglès, és alhora una de les menys receptives a llibres traduïts, fins al punt que en grans llibreries dels Estats Units sol haver-hi una secció, relativament petita, retolada «Literatura traduïda», res més diferent a les circumstàncies espanyoles. Tampoc no hi ha lobbies de traductors de llengües petitones, normalment perquè són tan poquets que no arribarien ni a lob, si és que superen la l.

Però si el traductor de llengües petitones viu en aquestes condicions tan poc gustoses, per què s’entesta en seguir traduint? Fàcil: perquè li agrada, perquè la literatureta l’apassiona, perquè gaudeix traslladant-la al castellà. Per amor, podríem dir.

Va per vosaltres, traductors i traductores de llengües petitones!

Traducció d’Anna Rosich i Soler

Article original:
Cavilaciones de un traductor de lenguas pequeñitas, por Enrique Bernárdez. Sección: Profesión. 29 de julio de 2016. Centro Virtual Cervantes © Instituto Cervantes.

Anuncis

La traductora insatisfeta

Aquest és un blog sobre traducció i, per tant, penso que les traduccions també hi han de tenir cabuda. Així doncs, la primera traducció que he decidit publicar és un article de la revista de traducció El Trujamán, del Centro Virtual Cervantes, publicat el 14 de novembre del 2011. Des d’aquí voldria agrair al Centro Virtual Cervantes que m’hagi donat permís per publicar aquesta traducció.

Dibuix

La traductora insatisfeta
Per Josefina Cornejo

El traductor no només tradueix les figures més rellevants de la prosa, la poesia i el teatre forans, o els pensadors i assagistes més influents de la Història, o els oradors i dirigents que amb els seus discursos i les seves decisions marquen èpoques o modifiquen l’ordre del món, o l’èxit de vendes més recent que segurament ja deu estar trucant a les portes de Hollywood. També es tradueixen els articles i les editorials dels diaris que acompanyen i profunditzen les notícies d’última hora; les estrenes cinematogràfiques, les sèries de televisió i la veu en off dels documentals, o en el seu cas, els subtítols, per a aquells qui defensen a ultrança la versió original; les advertències de les joguines amb què es diverteixen els nostres fills; els llibres de receptes amb què intentem sorprendre i complaure els nostres convidats i que ens ajuden a descobrir les bondats de, per exemple, la cuina asiàtica; els magnífics llibres d’art, de disseny i de fotografia que decoren casa nostra; la documentació ja no tan magnífica d’aparells de tot tipus, des de cotxes, motos i bicicletes fins a tractors, màquines excavadores, fresadores i serres elèctriques; els butlletins informatius de les grans marques i multinacionals; les guies turístiques i els llibres de viatges amb què ens atrevim a arribar als racons més allunyats i curiosos; els anuncis que ens bombardegen des de la pantalla, les revistes i tanques publicitàries; el programari més indesxifrable que realitza les delícies dels programadors informàtics; els contractes amb què ens aventurem a fer negocis més enllà de les nostres fronteres; els manuals de l’últim iPod, iPhone o iPad que comencen a governar les nostres vides; el nostre currículum, l’historial educatiu o la partida de naixement cada vegada que la burocràcia estrangera els reclama; els prospectes dels medicaments que ens recepten i les propietats d’aquell cosmètic que promet guanyar la lluita contra les arrugues; les especificacions tècniques i les garanties tan enrevessades dels electrodomèstics que conviuen amb nosaltres diàriament; la informació que ens faciliten els GPS amb què ens sentim més segurs al volant; i fins i tot les instruccions d’ús d’una agenda electrònica moderna que ens permet controlar l’in-correcte funcionament d’aquella part del cos humà tan delicada com són els intestins.

Sí, tot això també es tradueix (i el tinter està desbordat, però ja no pot donar més de si). I de traduir tot això se n’encarreguen els professionals menys visibles i menys reconeguts del sector, la feina dels quals no es veurà recompensada amb cap guardó i passarà desapercebuda per la gran majoria, excepte si un lector atent descobreix algun error. Aleshores és probable que sentim allò tan típic de «Però que mal feta, aquesta traducció!» o «Qui ha traduït això?» o el tan habitual «quin traductor tan dolent». Professionals als qui en comptades ocasions se’ls ofereix l’oportunitat de firmar la seva feina i que, en general, treballen en condicions, si és que fos possible, penoses, és a dir, terminis d’entrega impossibles («si ho pots tenir abans, molt millor») i tarifes irrisòries i, de vegades, canviants. Professionals que es troben a mercè de l’agència de torn, que, com a postor del mercat de la traducció, promet realitzar la traducció amb el menor temps possible, tot i saber que la rapidesa i la qualitat no acostumen a casar bé. Més enllà, tanmateix, dels guardons i del reconeixement públic, segurament la relació amb l’agència i amb el client final —ésser totpoderós els desitjos del qual s’han de complir com si fossin ordres divines— hagi obligat aquests professionals a qüestionar la seva vàlua com a traductors en algun moment de la seva trajectòria. És en aquest instant de dubtes i de frustració que apareix la figura del traductor insatisfet, que enterboleix la pau amb què treballa hores i hores abrigat per les quatre parets del seu estudi.

Però fins que no torni a fer acte de presència, gaudeixo d’una parella de jubilats alemanys d’allò més simpàtica, decidida a ser recordada pels seus invents curiosos i extravagants que han cridat l’atenció d’un famós llibre de rècords. La televisió pública del seu país els ha dedicat un programa. Un canal hispà dels Estats Units el vol emetre. Algú l’haurà de traduir.

Traducció d’Anna Rosich i Soler

Article original:
La traductora insatisfecha, por Josefina Cornejo. Sección: Profesión. 14 de noviembre de 2011. Centro Virtual Cervantes © Instituto Cervantes.


Coneixeu l’autor japonès Haruki Murakami? D’un temps ençà que he llegit força obres seves i la veritat és que m’ha fascinat. Sembla que The New Yorker ha publicat la traducció en anglès del seu últim conte, Samsa in Love, realizada per Ted Goossen. Podeu llegir la versió anglesa del conte des d’aquí.