Cavil•lacions d’un traductor de llengües petitones [3r aniversari del blog]

El 5 de setembre sempre serà una data important per al blog, és la data del seu aniversari! Avui, 5 de setembre de 2016, el blog fa tres anys. De mica en mica es va fent gran, penso que en nombre d’entrades i seguidors però també en qualitat. Perquè el temps passa per al blog, però també per a mi. Per a mi, que durant aquests tres anys he après moltes coses que no sabia, he iniciat la meva carrera com a traductora autònoma, he obtingut experiència en el meu ofici, he trobat clients, he fet feines de traducció que m’han satisfet i il·lusionat molt. Però encara em queda molt per aprendre i molts objectius per assolir! Un d’ells, traduir literatura, cap al català. La meva llengua i amb la qual em sento més còmoda traduint i escrivint. Per això també en el seu moment vaig decidir escriure el blog en aquesta llengua. No m’imagino fent-ho d’una altra manera.

La meva llengua. Una llengua petitona. Per amor.

Relacionat amb tot això, us deixo la traducció que he fet d’un article de la revista sobre traducció El Trujamán, del Centro Virtual Cervantes, publicat el passat 29 de juliol. Des d’aquí voldria agrair al Centro Virtual Cervantes que m’hagi donat permís per publicar aquesta traducció.

Dibuix

Cavil·lacions d’un traductor de llengües petitones
Per Enrique Bernárdez

Quan es parla de traducció sempre es pensa en les llengües grans, com és lògic: anglès, francès, alemany, rus… italià, portuguès… Testimoni d’això en són les Facultats de Traducció i Interpretació, que rarament acullen altres llengües, per una simple qüestió de cost-benefici. ¿Què li espera al traductor d’una llengua petita, de les que amb prou feines tenen lloc al mercat de «no ficció» i poc en el literari? Si aquest traductor vol viure del seu ofici, haurà de compaginar allò petit amb allò gran. Per exemple, traduir francès i, diguem, grec modern. O bé, naturalment, tenir una feina que li permeti viure i dedicar-se a traduir com a afició més o menys recompensada. En el meu cas, tinc la desgràcia —i la sort— de traduir d’una llengua petitona, l’islandès (330.000 parlants), d’una altra una mica més gran, el danès, i de vegades d’una altra no gaire més gran. Literatura, vull dir; en no ficció faig coses de llengües importantíssimes, com l’anglès. Però no m’ho passo tan bé.

El traductor d’islandès, posem pel cas, mai no podrà viure de les seves traduccions. Tampoc no pot esperar gaires reconeixements, de la mateixa manera que les seves versions no es convertiran, per norma general, en grans èxits de vendes, tot i que pot haver-hi alguna excepció: en el meu cas, de més de trenta llibres de literatura islandesa contemporània que he traduït al castellà (i que en algunes ocasions s’han «retraduït» al català, sense menció del traductor castellà), només dos han estat èxits editorials, i dos altres han penetrat relativament bé en el mercat, mentre algun assoleix els zero exemplars venuts per any (sap greu, però acostumen a ser aquells que literàriament ens agraden més… coses del mercat espanyol). No vol dir pas que el mercat literari espanyol sigui molt més boiant que tot això, però al traductor li agradaria veure els seus llibres pertot arreu, fins i tot al metro i l’autobús (si hi ha cap traductor literari que no pensi així, que m’avisi). Com que, a més, els crítics no són gaire propensos a perdre el temps amb la bona literatura «exòtica», havent-hi tants escriptors estatunidencs de tercera o quarta divisió a qui lloar amb grans elogis —coses del mercat—, la transcendència de l’humil ofici de traductor se’n ressentiria encara més. Per un traductor d’una llengua petitona és més fàcil rebre reconeixements en el país d’aquesta llengua que en el de la gran llengua a la qual tradueix. Un exemple? Pot ser l’únic espanyol premiat a Islàndia i Dinamarca, però a Espanya a ningú li desperta el més mínim interès. No és cap queixa ni lament (bé, una mica sí), és constatació de l’estat de les coses resultat de la petitesa de la llengua: els parlants de llengües petites són agraïts, també a causa de la seva petitesa, mentre que els de llengües grans amb prou feines aconsegueixen no perdre’s en la multitud de bones traduccions que es publiquen cada any (i a Espanya es tradueix moltíssim, i molt bé). La llengua més gran de les occidentals, l’anglès, és alhora una de les menys receptives a llibres traduïts, fins al punt que en grans llibreries dels Estats Units sol haver-hi una secció, relativament petita, retolada «Literatura traduïda», res més diferent a les circumstàncies espanyoles. Tampoc no hi ha lobbies de traductors de llengües petitones, normalment perquè són tan poquets que no arribarien ni a lob, si és que superen la l.

Però si el traductor de llengües petitones viu en aquestes condicions tan poc gustoses, per què s’entesta en seguir traduint? Fàcil: perquè li agrada, perquè la literatureta l’apassiona, perquè gaudeix traslladant-la al castellà. Per amor, podríem dir.

Va per vosaltres, traductors i traductores de llengües petitones!

Traducció d’Anna Rosich i Soler

Article original:
Cavilaciones de un traductor de lenguas pequeñitas, por Enrique Bernárdez. Sección: Profesión. 29 de julio de 2016. Centro Virtual Cervantes © Instituto Cervantes.

Anuncis

Don’t kill your language

Torno de les vacances estiuenques amb moltes ganes de parlar sobre llengua. Abans d’ahir vaig tornar de passar uns dies a Eivissa, a casa d’una amiga de la universitat. Com que ens va acollir a casa seva, vam poder xerrar amb els seus pares sobre la situació de la llengua a la ciutat (Vila). Personalment, suposo que no era conscient de la situació lingüística a la capital de l’illa i em pensava que sentiria català per tot arreu. La sorpresa va ser meva, però, quan els «Ibiza» eren molt més abundants que no pas els «Eivissa», ja sigui en rètols, en establiments o en records per als turistes. La llengua imperant al carrer és, també, el castellà. És clar que es tracta d’un lloc molt turístic i que cada dia acull gent que ve de fora. Per sort, vam poder gaudir de l’eivissenc de la família que ens va acollir a l’illa i també d’algunes converses fugaces al transport públic o al carrer. :-)

Aquests dies allà, però, m’han fet reflexionar molt sobre les llengües «minoritàries» en general. Avui, amb la nena a qui faig classes d’anglès hem parlat de l’irlandès, arran d’un text que hem llegit al llibre d’exercicis, i he recordat una notícia que vaig llegir fa poc més d’un any. La Garda (la policia irlandesa) va aturar un jove irlandès arran d’un assumpte de circulació i ell se’ls va dirigir tota l’estona en irlandès. Cap dels policies allà presents era capaç de parlar-li en irlandès (o no ho volia fer) i ell es va negar a parlar en anglès. Va acabar emmanillat i retingut una hora a comissaria fins que va poder parlar en irlandès amb algú. L’hem de considerar un radical? Ell només va voler parlar en la llengua oficial del seu país.

Però no cal anar fins a Irlanda per llegir notícies com aquesta. Només cal fer una cerca ràpida a Google per trobar aquests titulars:

Detingut per haver parlat en català a Elx en una protesta contra el PP
El jove Enric Alcover, detingut en la revetlla de Binali després de negar-se a parlar en castellà
Una dona que feia el DNI al seu fill és detinguda perquè parlava pel mòbil en català
Un jove denuncia un guàrdia civil per agredir-lo a l’aeroport del Prat per parlar en català
Un policia a Miquel Gironès (Obrint Pas): ‘Que em parles en espanyol, collons!’

Però bé, tampoc no pretenc transformar aquesta entrada en un seguit de notícies d’aquest caire. L’únic que cerco és despertar alguna cosa a l’interior d’aquelles persones que no són conscients de la importància de la conservació de la llengua i de la feina que encara queda per fer.

Perquè tinc tot el dret de poder llegir la carta del restaurant en català, així com de veure una pel·lícula al cinema també en la meva llengua. Perquè vull poder-me comunicar en la meva llengua d’ús habitual i amb què m’han criat a casa. No demano pas que tothom parli exclusivament i únicament en català, ja que tothom és lliure de llegir, parlar o pensar en la llengua que vulgui, però, de la mateixa manera que els altres poden parlar en la llengua que vulguin, jo també he de poder fer-ho. Perquè cal ser persistent. Si vas al supermercat i tu et dirigeixes a la persona de la caixa en català i ella et torna resposta en castellà, no t’has de sentir obligat a canviar al castellà, segur que en català també t’entén, només que ella no el parla. Les converses bilingües són possibles. Al principi potser es fan estranyes, tant per tu com per l’altra persona, però un cop t’hi acostumes, la comunicació és perfectament viable. Perquè cal la col·laboració de tots per fer que l’ús del català no es vagi reduint dia rere dia, cosa que n’hi ha que volen intentar aconseguir. Però si fins i tot la nena a qui faig classes d’anglès troba ridícul que no es lluiti per fer que a Irlanda es parli més l’irlandès! I n’hi ha que no ho poden entendre… «Llengües regionals, per què?» Senyors, no només cal parlar una llengua en base al nombre de parlants que té repartits arreu del món. Més aviat es tracta de cultura, d’identitat.

“Ha de quedar clar que el valencià – el català que parlem al País Valencià – és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, ens la volen acorralar al reducte folklòric; i no, aquí hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.”

Joan Fuster

Perquè és una llàstima que pugui arribar a ser tan complicat poder viure plenament en català als Països Catalans. És la nostra llengua. No hi ha dret que una cosa tan bàsica com és la llengua vagi lligada a detencions, discussions i acusacions. És cultura. És respecte. Als Països Catalans, hem de poder fer servir el català sense por.

11Relacionat amb tot això, fa uns dies també vaig trobar un vídeo d’una breu conferència de la poetessa libanesa Suzanne Talhouk sobre l’ús de l’àrab i la necessitat de defensa i conservació de la llengua. Don’t kill your language, ens diu. Us deixo el vídeo a continuació, en àrab i en subtítols en anglès. Val molt la pena.

I, abans d’acomiadar-me, una cançó d’un grup eivissenc que he descobert arran del meu viatge a l’illa, Projecte Mut. Espero que us agradi. :-)


OLYMPUS DIGITAL CAMERA
A Eivissa, el sol es pon per la mar. Fotografia d’Anna Rosich i Soler.