Cavil•lacions d’un traductor de llengües petitones [3r aniversari del blog]

El 5 de setembre sempre serà una data important per al blog, és la data del seu aniversari! Avui, 5 de setembre de 2016, el blog fa tres anys. De mica en mica es va fent gran, penso que en nombre d’entrades i seguidors però també en qualitat. Perquè el temps passa per al blog, però també per a mi. Per a mi, que durant aquests tres anys he après moltes coses que no sabia, he iniciat la meva carrera com a traductora autònoma, he obtingut experiència en el meu ofici, he trobat clients, he fet feines de traducció que m’han satisfet i il·lusionat molt. Però encara em queda molt per aprendre i molts objectius per assolir! Un d’ells, traduir literatura, cap al català. La meva llengua i amb la qual em sento més còmoda traduint i escrivint. Per això també en el seu moment vaig decidir escriure el blog en aquesta llengua. No m’imagino fent-ho d’una altra manera.

La meva llengua. Una llengua petitona. Per amor.

Relacionat amb tot això, us deixo la traducció que he fet d’un article de la revista sobre traducció El Trujamán, del Centro Virtual Cervantes, publicat el passat 29 de juliol. Des d’aquí voldria agrair al Centro Virtual Cervantes que m’hagi donat permís per publicar aquesta traducció.

Dibuix

Cavil·lacions d’un traductor de llengües petitones
Per Enrique Bernárdez

Quan es parla de traducció sempre es pensa en les llengües grans, com és lògic: anglès, francès, alemany, rus… italià, portuguès… Testimoni d’això en són les Facultats de Traducció i Interpretació, que rarament acullen altres llengües, per una simple qüestió de cost-benefici. ¿Què li espera al traductor d’una llengua petita, de les que amb prou feines tenen lloc al mercat de «no ficció» i poc en el literari? Si aquest traductor vol viure del seu ofici, haurà de compaginar allò petit amb allò gran. Per exemple, traduir francès i, diguem, grec modern. O bé, naturalment, tenir una feina que li permeti viure i dedicar-se a traduir com a afició més o menys recompensada. En el meu cas, tinc la desgràcia —i la sort— de traduir d’una llengua petitona, l’islandès (330.000 parlants), d’una altra una mica més gran, el danès, i de vegades d’una altra no gaire més gran. Literatura, vull dir; en no ficció faig coses de llengües importantíssimes, com l’anglès. Però no m’ho passo tan bé.

El traductor d’islandès, posem pel cas, mai no podrà viure de les seves traduccions. Tampoc no pot esperar gaires reconeixements, de la mateixa manera que les seves versions no es convertiran, per norma general, en grans èxits de vendes, tot i que pot haver-hi alguna excepció: en el meu cas, de més de trenta llibres de literatura islandesa contemporània que he traduït al castellà (i que en algunes ocasions s’han «retraduït» al català, sense menció del traductor castellà), només dos han estat èxits editorials, i dos altres han penetrat relativament bé en el mercat, mentre algun assoleix els zero exemplars venuts per any (sap greu, però acostumen a ser aquells que literàriament ens agraden més… coses del mercat espanyol). No vol dir pas que el mercat literari espanyol sigui molt més boiant que tot això, però al traductor li agradaria veure els seus llibres pertot arreu, fins i tot al metro i l’autobús (si hi ha cap traductor literari que no pensi així, que m’avisi). Com que, a més, els crítics no són gaire propensos a perdre el temps amb la bona literatura «exòtica», havent-hi tants escriptors estatunidencs de tercera o quarta divisió a qui lloar amb grans elogis —coses del mercat—, la transcendència de l’humil ofici de traductor se’n ressentiria encara més. Per un traductor d’una llengua petitona és més fàcil rebre reconeixements en el país d’aquesta llengua que en el de la gran llengua a la qual tradueix. Un exemple? Pot ser l’únic espanyol premiat a Islàndia i Dinamarca, però a Espanya a ningú li desperta el més mínim interès. No és cap queixa ni lament (bé, una mica sí), és constatació de l’estat de les coses resultat de la petitesa de la llengua: els parlants de llengües petites són agraïts, també a causa de la seva petitesa, mentre que els de llengües grans amb prou feines aconsegueixen no perdre’s en la multitud de bones traduccions que es publiquen cada any (i a Espanya es tradueix moltíssim, i molt bé). La llengua més gran de les occidentals, l’anglès, és alhora una de les menys receptives a llibres traduïts, fins al punt que en grans llibreries dels Estats Units sol haver-hi una secció, relativament petita, retolada «Literatura traduïda», res més diferent a les circumstàncies espanyoles. Tampoc no hi ha lobbies de traductors de llengües petitones, normalment perquè són tan poquets que no arribarien ni a lob, si és que superen la l.

Però si el traductor de llengües petitones viu en aquestes condicions tan poc gustoses, per què s’entesta en seguir traduint? Fàcil: perquè li agrada, perquè la literatureta l’apassiona, perquè gaudeix traslladant-la al castellà. Per amor, podríem dir.

Va per vosaltres, traductors i traductores de llengües petitones!

Traducció d’Anna Rosich i Soler

Article original:
Cavilaciones de un traductor de lenguas pequeñitas, por Enrique Bernárdez. Sección: Profesión. 29 de julio de 2016. Centro Virtual Cervantes © Instituto Cervantes.

Anuncis

Trenquem mites: les majúscules i l’accentuació

Recentment he presenciat (virtualment) una discussió a través del Twitter. En aquesta discussió, una de les parts afirmava que “l’accent a les majúscules és opcional”. Segur que us sona, aquesta afirmació. O també una altra de més atrevida: “les majúscules no s’accentuen”. Tinc el record d’haver sentit dir això a l’escola, quan havíem de fer títols de treballs, per exemple. Però… és cert, això?

La resposta és NO. Les majúscules han de seguir les mateixes normes d’accentuació que les minúscules, apareguin en títols, cartells, pòsters. Tant en català com en castellà.

Optimot

mayus

Com queda clar en aquests fragments de l’Optimot i la Real Academia Española, les majúscules SÍ que s’han d’accentuar.

La creença errònia fortament estesa que afirma que les majúscules no s’han d’accentuar tindria el seu origen a l’època en la qual s’imprimia mitjançant tipus mòbils, sistema  que denominava les majúscules “caixa alta” i les minúscules “caixa baixa” (de fet, aquesta denominació encara s’utilitza actualment en el sector de la tipografia). A les lletres de “caixa baixa” se’ls podia afegir l’accent perquè els sobrava una mica d’espai a la part superior, però a les lletres de “caixa alta” no se’ls podia afegir l’accent perquè no hi havia prou espai.

x-height

És per això que durant el temps que s’imprimia mitjançant tipus mòbils es va tolerar que les majúscules no s’accentuessin. Es tractava, doncs, d’un “problema tècnic” que va quedar resolt un cop es van desenvolupar els mètodes d’impressió. Actualment ja no tenim aquest problema i, per tant, cal que les majúscules s’accentuïn.

“No trepitgeu la carpeta amb les sabates brutes” (falsos amics anglès – català)

fryCarpeta? Trepitjar? Sabates? En Fry, durant la seva visita al Regne Unit, està sent víctima d’allò que anomenem falsos amics (o false friends, en anglès). És força probable que ja n’hàgiu sentit a parlar, però, per si de cas, deixarem clar què és un fals amic, lingüísticament parlant. Segons el Manual de traducció anglès-català (J. Ainaud, A. Espunya, D. Pujol), anomenem falsos amics els mots de dues llengües diferents que, tot i tenir una forma similar, tenen un significat diferent. També s’anomenen literalismes o paranys de traducció.

En aquesta entrada esmentarem alguns falsos amics que trobem entre l’anglès i el català. A veure si així els tenim més presents i podem evitar confusions com la d’en Fry.

banderesAlguns substantius…

carpet:
El substantiu carpet en anglès no equival al català carpeta (folder), sinó que fa referència a la moqueta o catifa que podem tenir al menjador de casa.

choiceTraducció: Treu-te les sabates o neteja’m la moqueta. Tu tries.

dinner:
El substantiu dinner en anglès no equival al català dinar (lunch), sinó que fa referència a l’àpat que nosaltres fem al vespre, el sopar. Aquest fals amic és dels que més es resisteixen, oi?

dinnerbillion:
Si volem tenir els calerons controlats, és important no confondre els mots billion i bilió, ja que no són equivalents. L’anglès billion equival al català mil milions. Així doncs, si un londinenc m’explica que li han tocat 2 billion £ a la loteria, m’està dient que li han tocat 2 mil milions de lliures (2.000 milions o 2.000.000.000) i no pas 2 bilions de lliures (2.000.000.000.000).

library:
El substantiu library en anglès no equival al català llibreria (bookshop), sinó que fa referència a la biblioteca, allà on podem endur-nos llibres en préstec, en comptes de comprar-los.

librarydemonstration:
Quan al telenotícies expliquen que a Edimburg hi ha hagut una demonstration a favor de la independència d’Escòcia, no és que ens estiguin explicant que els escocesos han fet una demostració d’allò que desitgen, sinó que han fet una manifestació, en el sentit estricte de la paraula.

2012 demonstration for independence in Scotland. The demo took place on September 22nd. (Manifestació de 2012 a favor de la independència d’Escòcia. La mani va tenir lloc el 22 de setembre.)

 

Alguns adjectius…

embarrassed:
L’adjectiu embarrassed en anglès no equival al català embarassada (pregnant), sinó que es fa servir per dir que algú està avergonyit o cohibit.

Sense títolEl famós mico del WhatsApp està avergonyit (embarrassed) i la noia de l’esquerre està embarassada (pregnant, que no embarrassed).

sensible:
Encara que s’escriguin exactament igual, l’adjectiu sensible en anglès no equival al català sensible (sensitive), sinó que es fa servir per dir que una persona és sensata.

Maria is very sensible → La Maria és molt sensata.
Maria is very sensitive → La Maria és molt sensible.

constipated:
L’adjectiu constipated en anglès no equival al català constipat (cold), sinó que fa referència a un “estat” ben diferent. L’anglès constipated equival al català (anar) restret. No us confongueu!

constip


I fins aquí els falsos amics d’avui. Per tal de no col·lapsar l’entrada, crec que serà més adient fer-ne diverses “entregues”.

Què en penseu, dels falsos amics? Se us resisteixen? Els coneixíeu, aquests? Si sou víctimes d’altres falsos amics que creieu que poden ser interessants per a la resta de lectors, deixeu un comentari i en parlarem en properes entrades.

Que tingueu un bon diumenge, i no taqueu la carpeta amb les sabates! ;)

 

 

«A casa parlem català per molestar»

samarreta-catala-per-molestarSuposo que ja deveu saber que no és pas veritat, el títol d’aquesta entrada, però n’hi ha que ho veuen així… Per introduir l’entrada d’avui, m’agradaria que llegíssiu el següent conte:

«Tot seguit [l’oncle] (…) ens parlà d’un seu viatge a les illes Bahames (…). Hòmens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és que tu anaves caminant, xino-xano, per la vorera, i encara no n’havies vist un davant teu, que ja se n’havia abaixat per cedir-te el pas. D’entrada, l’oncle s’ho havia pres com a senyal d’exquisida cortesia i bona educació, però –home observador com ell era– no tardà a adonar-se que el pas només el cedien els negres i que, a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que quan es creuaven compartien la vorera sense grans dificultats. En acabar l’anècdota, tots els presents coincidírem a lamentar l’abús i l’evident discriminació que suposava per als ciutadans de les Bahames haver de sotmetre’s de manera tan servil i ignominiosa i cedir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara reblà: «Només faltaria… forasters vindran que de casa ens tiraran». En això estàvem, compartint la indignació contra aquella submissió abjecta, quan arribà a la casa un dels néts del meu oncle, acompanyat de la seua nòvia que, en entrar, ens saludà cortesament: «Buenas noches». (…) Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut set persones catalanoparlants. A partir d’aleshores, qualsevol que hi haguera entrat s’hauria pogut pensar que estava davant de nou castellanoparlants perquè, quan la conversa es reprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la meua família. Mentre l’oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, vés a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bahames».

La bona educació dels ciutadans de les Bahames, de Ferran Suay

De ben segur que aquesta situació us és ben familiar i que us hi deveu haver trobat més d’una vegada. L’entrada d’avui és una crida a la persistència, al «voler viure plenament en català», a la resistència. Perquè estic d’acord que com més llengües parlem i practiquem millor, però no és pas el mateix voler parlar una llengua per practicar-la que parlar-la per pura submissió. I el cas del català, per molt que ens sàpiga greu haver-ho d’acceptar, és un d’aquests casos.

Preneu-vos uns instants per reflexionar-hi. Quantes vegades heu cedit i passat al castellà perquè el vostre interlocutor se us dirigia en aquesta llengua? Us heu parat mai a pensar que potser aquesta persona entén perfectament el català però, pel motiu que sigui, prefereix fer servir el castellà? Tothom és lliure de parlar en la llengua que prefereixi, però, de la mateixa manera que el vostre interlocutor decideix fer-ho en castellà, vosaltres heu de tenir tot el dret de fer-ho en català. Perquè si no el fem servir nosaltres, qui ho farà?

Sovint ens pot resultar violent parlar en català a algú que ho fa en castellà, però només cal ser persistent i de ben segur que els castellanoparlants s’hi acostumaran ben ràpidament (i potser acabaran parlant-nos en català!). D’un temps ençà que intento fer-ho sempre, i és molt gratificant quan veus que la comunicació és perfectament viable. Feia temps que intentava no caure al parany del canvi d’idioma, però sempre m’acabava semblant estrany i acabava cedint. Veure la manera d’actuar d’una amiga, però, m’ha fet canviar el xip i voler fer que els altres també intentin fer-ho. Si creieu que el vostre interlocutor potser no us acabaria d’entendre, ajudeu-vos dels gestos, parleu més a poc a poc, feu servir oracions senzilles. Aquesta és la manera de fer que la gent s’interessi per aprendre la llengua i millorar dia rere dia, que vegin que es fa servir i que els pot ser útil.

Traieu-vos del cap el tòpic de «seguir parlant en català a un interlocutor que se’m dirigeixi en castellà és de mala educació».

El motiu d’aquesta entrada és ben senzill: Allau d’insults a Iniesta per parlar en català. En un país normal, això, no passaria. Fem que viure plenament en català sigui una realitat, no un desig. No volen caldo? Doncs dues tasses!

Enllaços d’interès:
Guia «Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català», de Plataforma per la Llengua (PDF)
Samarreta «A casa parlem català per molestar», de Productes de la Terra


Per cert, ja s’ha obert el període de votacions de l’edició d’enguany del «Top 100 Language Lovers». Aprofito per tornar-vos a donar les gràcies per ajudar-me a aconseguir el resultat de l’edició del 2014 (posició 7 de 100 a la categoria «Language Professional Blogs»!). Intentem igualar o superar el resultat de l’any passat? Fes clic aquí, cerca el blog a la llista (ordre alfabètic) i vota el blog!

Ús i abús de les majúscules

En català, sempre se’ns ha dit que les majúscules serveixen per identificar els noms propis o per indicar que s’inicia una frase (al principi del text o després d’un punt). Hi ha idiomes, com l’alemany, que escriuen tots els substantius en majúscules, siguin comuns o propis:

DibuixQuant a l’anglès, per exemple, és molt comú fer servir les majúscules en títols o titulars de notícies, encara que els noms no siguin propis, simplement per destacar aquells mots i per indicar que no es tracta d’una frase del cos del text, és cosa d’estil.

example01Últimament, m’he fixat força en la creixent obsessió per les majúscules en català. Ja sigui per influència de l’anglès o no, sembla que les normes ortotipogràfiques catalanes s’estan començant a deixar una mica de banda. Vaja, fa uns mesos vaig rebre un correu electrònic de publicitat d’una aerolínia que tenia aquest aspecte:

10172577_574845425982662_4992045598564438602_nPotser en van fer un gra massa, no creieu?

Amb aquesta entrada, doncs, pretenc donar un toc d’alerta. Si no anem amb compte, amb el temps Potser Acabarem Escrivint Tots Així. Penso que els sectors que es poden veure més afectats per aquesta dèria majusculística són la publicitat (en els eslògans, per exemple) i la premsa (en els titulars). De fet, ja es comencen a veure coses així:

10363630_618005744999963_6238250594890647933_n577006_3955025428702_1352468638_nA continuació, trobareu un breu resum dels casos en què no s’han d’emprar les majúscules però on, per contra, cada cop en trobem més. Parlarem només dels casos als quals sembla que ens hem més mal acostumat i que hauríem de corregir (acompanyats d’imatges on s’ha fet un mal ús de les majúscules).

Així doncs, no hem d’emprar les majúscules:

– En els noms dels mesos de l’any, els dies de la setmana i les estacions de l’any (menys quan formen part d’una festivitat o un fet històric):

març– En els noms d’idiomes, gentilicis, races o ètnies:

anglès– En els signes del zodíac quan s’utilitzen en el sentit de designar una persona nascuda sota aquell signe (ja que funciona com a adjectiu):

L’Anna és lleó.
El signe del zodíac que comença el 22 de febrer és Peixos.

– En els punts cardinals quan es fan servir en el sentit de nom comú, així com els astres i els noms de productes:

El nord del país és ple de neu. / El pol Nord és un lloc molt fred.
A l’estiu, la gent va a la platja a prendre el sol. / La Terra orbita al voltant del Sol.
Hem acompanyat les postres amb una mica de ratafia. / Hem comprat Ratafia Russet per acompanyar el dinar.

 – En els mots que formen el nom d’una llei:

llei*Només cal escriure en majúscules el mot «llei»: «Segons la Llei 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, s’informa…»

– En els mots «carrer» (el carrer Major), «plaça» (la plaça del Rei), «passeig» (el passeig de Gràcia), «rambla» (la rambla del Raval), «travessera» (la travessera de les Corts) i les seves corresponents abreviatures (c. Major, pl. del Rei, pg. de Gràcia), excepte quan la designació genèrica s’utilitza com a nom propi del lloc (la Rambla):

  plaça plç

En definitiva, només cal emprar les majúscules per indicar el principi d’un text o bé quan fem servir un nom propi (o un nom comú que ha adoptat el sentit de nom propi pel context en què l’utilitzem). Fora d’aquests casos, les majúscules prenen un sentit purament estilístic que, en català, no és tradicional ni genuí. Que l’anglès utilitzi aquesta estratègia per destacar els mots no vol dir que sigui la millor alternativa ni que calgui que, en escriure en català, ho imitem.

Per últim, vegem alguns exemples de títols literaris on podem veure l’ús tradicional de les majúscules en català i en anglès.

cronica de l'ocell que dona corda al mon.indd       wind-up-bird-chronicle

catalunya2        Harry_Potter_and_the_Philosopher's_Stone_Book_Cover

9788496863927       A_Walk_to_Remember_(Hardcover)

No Us Deixeu Seduir Per La Majusculitis! ;-D

Apunts lingüístics: alternatives al «portar + expressió temporal + verb»

Fa temps que m’hi fixo, i sembla que l’ús de la construcció «portar + expressió temporal + verb» per indicar la durada d’alguna cosa està ja força estesa. Tot i així, sempre és bo fer memòria d’aquelles construccions que emprem sense ser conscients que són incorrectes. A veure si, mica en mica, polim una mica la nostra llengua!

Encara que ens sembli del tot correcta, normativa i normal, la construcció «portar + expressió temporal + verb» no és correcta en català. Una vegada més, ens trobem davant d’un cas de castellanisme que ha impregnat a la nostra llengua. Alguns exemples d’aquesta construcció són els següents:

  • En Quim i la  Marta porten vuit anys casats.
  • Porto mitja hora esperant-te.
  • La Laura porta dos anys treballant en aquesta empresa.
  • Porta dos dies plovent.
  • Portem 20 minuts de la primera part i encara no han fet cap gol.
  • En el que portem d’any ja m’he comprat deu llibres.

L’objectiu d’aquesta entrada, doncs, és proporcionar al lector algunes alternatives per evitar l’ús d’aquesta construcció, recordem-ho, errònia en la nostra llengua. Si consulteu l’entrada del verb «portar» del Diccionari català-valencià-balear podreu comprovar que no hi ha cap accepció que faci referència a aquest significat.

Una de les construccions més útils per no caure en aquest parany és l’ús de «fer + expressió temporal + que». Vegem-ho en els exemples anteriors:

  • En Quim i la  Marta porten vuit anys casats. → En Quim i la  Marta fa vuit anys que estan casats.
  • Porto mitja hora esperant-te. → Fa mitja hora que t’espero.
  • La Laura porta dos anys treballant en aquesta empresa. → La Laura fa dos anys que treballa en aquesta empresa.
  • Porta dos dies plovent. → Fa dos dies que plou.
  • Portem 20 minuts de la primera part i encara no han fet cap gol. → Fa 20 minuts que ha començat la primera part i encara no han fet cap gol. // Som al minut 20 de la primera part i encara no han fet cap gol.

Si us hi fixeu, quan fem el canvi del verb «portar» per el verb «fer» i hi afegim la conjunció «que», automàticament el temps verbal del verb també s’ha de modificar.

En el cas concret de l’exemple «En el que portem d’any ja m’he comprat deu llibres», la forma «fer + expressió temporal + que» no ens serveix per tal d’evitar el verb «portar». Cal recórrer a altres construccions, com ara:

  • Aquest any ja m’he comprat deu llibres.
  • Des que va començar l’any ja m’he comprat deu llibres.
  • D’ençà que ha començat l’any,  ja m’he comprat deu llibres.
  • Del mes de gener fins ara ja m’he comprat deu llibres.

Això no vol dir, però, que totes les construccions amb el verb «portar» que facin referència a alguna expressió temporal siguin incorrectes. Una oració com, per exemple, «Es porten tres anys» és del tot correcte. No ens confonguem!

Del Diccionari de la llengua catalana:

intr. pron. [LC] Dues persones, tenir una diferència de tants anys. Els nens es porten tres anys.

Això és tot! Com podeu veure, no hi ha gaire complicació, simplement cal que ens hi fixem i intentem anar-nos corregint mica en mica.

Tal com deia Joan Fuster… defensem la nostra llengua, perquè ningú no ho farà per nosaltres.

tumblr_mmbjm6yMzP1rmkuiro1_500

Traductores i intèrprets, any 2

Avui, 15 de desembre de 2014, ja fa dos anys que ens vam graduar com a traductores i intèrprets. Aprofito per donar l’enhorabona a totes les meves companyes de promoció!

L’any passat vaig celebrar el primer aniversari com a traductora graduada oficial amb l’entrada Traductores i intèrprets, any 1, en la qual vam poder conèixer el primer any després d’acabar la carrera d’algunes de les meves companyes. N’hi ha que, amb aquest any que hem passat, potser han canviat de trajectòria. D’altres, deuen haver seguit aprenent i guanyant experiència. Sigui com sigui, els desitjo molta sort. Que sembla que viure de la traducció no és gens fàcil, però res no és impossible!

Per celebrar el segon aniversari, vaig decidir traduir un article d’El Trujamán en què Carlos Mayor ens parla de tot un seguit de coses que ha après gràcies a la traducció. Una traducció castellà > català simple, a simple vista. Alhora, però, plena de referències a textos externs i frases fetes. No ha estat fàcil! Espero que us agradi.

Així doncs, un petit homenatge a tot allò que he après durant aquests dos anys i tot el que espero seguir aprenent:

DibuixSaber-ne un riu
Per Carlos Mayor

En el procés de traduir una frase rere l’altra he après: a llegir; a escriure; a puntuar diàlegs com Déu mana; a desconfiar dels possessius fins que hi has fet unes quantes canyes i ja els coneixes bé; la dificultat d’encaixar el text en un entrepà; a citar; que la gent només cita tres llibres (i un d’ells és de Walter Benjamin); informàtica; a entendre un contracte; de tot i més sobre Jeff Wall; que l’endemà d’una entrega és la teva oportunitat per anar a la platja, perquè la cosa no dóna gaire de si; a rumiar-m’ho dues vegades; que el context, el context i el context; que el món dels títols no és d’aquest món; a treballar en equip; que allò que a la Rue és una botiga de queviures, o uns texans, o girar-se cap a algú… en un llibre es vade retro, Satanàs; l’art de la botifarra; que tenir un parlant nadiu de la llengua de què tradueixes al despatx és un regal del cel (i tenir-lo ficat a casa ja ni t’ho explico); a ensenyar; a passar del desencant iopinat a la il·lusió d’un text nou; que gairebé tot es troba a la Bíblia (o a Martínez de Sousa); concisió; a gaudir de la llibertat de treballar a qualsevol lloc, i que els paràgrafs llargs cansen.

I també: que hi ha llibres que et fan bola i llibres que surten sols dels dits; a preguntar; que no hi ha cap tarifa millor que la tarifa per paraula; que, si et despistes, aquesta professió no té horari (ni data al calendari); a donar sortida al perepunyetisme; que val més una plantilla a la mà que els drets en l’aire; que traduir un conte en vers sobre uns mitjons blaus no és gens fàcil, perquè no hi ha gairebé res que rimi amb mitjons ni amb blaus; que a Magrinyà no li agraden ni els cònjuges ni els depens; el que és l’aire fregit en italià; que per traduir un llibre s’ha de ser disciplinat si no vols que se’t tiri el temps al damunt; que de vegades negocies bé i d’altres sembles més curt que una màniga d’armilla; temprança, i a assaborir amb ganes aquest estira i arronsa continu i obstinat de paraules i idees.

I, així, ja per acabar, afegeixo que amb la traducció també he après: moltes, moltes coses sobre temes que no m’interessaven gens i que m’han acabat agradant; a oblidar; a no deixar els personatges drets o asseguts més temps del just i necessari; que la clau és associar-se; a ser dolenta, o agut, o pesat, o estupenda, tal com el qui va escriure l’original; a cercar, cercar, cercar informació; que hi ha clients que estan pendents de tot i d’altres als qui convé enviar correus d’una sola línia perquè no puguin llegir-los en diagonal; a estimar el gerundi i la passiva com a cosins llunyans; a viure en la incertesa; la meravella de fer llibres; a repetir-me amb gràcia (i salero); a qüestionar-ho tot; que en el món editorial normalment val més peixet per conèixer que un Leviatan conegut; a fer etiquetes i catalogacions del dret i del revés; que puntuar és com entrar en una merceria (ja ho diu Javier Pérez Andújar); que després d’això ve coma, i no punt i coma, i que uns bocinets de depèn mai no sobren.

Traducció d’Anna Rosich i Soler

Article original:
En la pomada, por Carlos Mayor. Sección: Profesión. 30 de octubre de 2014. Centro Virtual Cervantes © Instituto Cervantes.