Apunts lingüístics: l’error del “doncs” amb valor causal

A l’hora d’escriure, sovint intentem emprar recursos i expressions que ens semblen més formals per tal de millorar el nostre text. Aquest intent de “formalitzar” la nostra redacció, però, ens pot acabar jugant una mala passada, ja que, de vegades, acabem utilitzant expressions que no són correctes. Un exemple d’aquests intents frustrats de “formalització” pot ser l’ús de la conjunció doncs amb valor causal.

Tal com passa amb altres apunts lingüístics que ja hem comentat al blog,  l’ús de la conjunció doncs amb valor causal és un error força estès en català derivat de la influència de la llengua castellana. En castellà, la conjunció puesvalor causal i consecutiu. En català, en canvi, la conjunció doncs només pot tenir valor consecutiu. Si no tenim en compte aquesta diferència, podem caure en l’error de creure que la conjunció doncs es pot fer servir en tots aquells contextos en què en castellà utilitzem el pues. Vegem-ne alguns exemples més concrets:

  • Háblale tú, pues lo conoces más que yo. → Parlar-hi tu, doncs el coneixes més que jo. ✘

  • No he ido, pues estaba enfermo. → No hi he anat, doncs estava malalt.

Pot ser que aquests exemples en català us siguin ben familiars, doncs ja que aquest ús incorrecte està força estès. En aquests exemples, la conjunció pues té un valor causal. Si ens costa identificar si una oració té valor causal o consecutiu i volem comprovar si la conjunció doncs és l’adequada per al context en què ens trobem, n’hi ha prou amb substituir-la per ja que o perquè. Si l’oració té sentit, vol dir que el valor és causal i que, per tant, NO podem fer servir la conjunció doncs en aquest context.

  • Parlar-hi tu, ja que el coneixes més que jo.

  • No hi he anat perquè estava malalt.

En els exemples anteriors hem pogut substituir la conjunció doncs per ja que i perquè, per tant, l’ús de doncs NO és correcte (valor causal).

20120510182935-1

Tot i així, hi ha contextos en què l’ús de pues i doncs sí que es correspon: els contextos en els quals doncs equival a una conseqüència o conclusió (valor consecutiu):

  • ¿Te has dejado las llaves? Pues tendrás que llamar. → T’has deixat les claus? Doncs hauràs de trucar.

  • No ha querido venir. Debe tener mucho trabajo, pues. → No ha volgut venir. Deu tenir molta feina, doncs.

Si ens hi fixem, veurem que en aquests exemples NO podem substituir la conjunció doncs per ja que o perquè, per tant, l’ús de doncs SÍ que és correcte (valor consecutiu).

20120510182935-1

Algunes alternatives a la conjunció doncs amb valor causal són perquè, ja que, per tal com, puix que o atès que.

Alguns enllaços interessants relacionats:

I això és tot, per avui! Si teniu algun dubte o hi ha res que no us hagi quedat clar o que vulgueu comentar, no dubteu a escriure’m o deixar un comentari aquí mateix.

Espero que aquesta breu explicació us hagi semblat útil i que intenteu anar-vos corregint mica en mica, en cas que sigueu víctimes del doncs causal. De vegades ens pot semblar complicat, això d’autocorregir-nos, però tot és qüestió de fixar-s’hi i de voler millorar. :)

Anuncis

Apunts lingüístics: alternatives al «portar + expressió temporal + verb»

Fa temps que m’hi fixo, i sembla que l’ús de la construcció «portar + expressió temporal + verb» per indicar la durada d’alguna cosa està ja força estesa. Tot i així, sempre és bo fer memòria d’aquelles construccions que emprem sense ser conscients que són incorrectes. A veure si, mica en mica, polim una mica la nostra llengua!

Encara que ens sembli del tot correcta, normativa i normal, la construcció «portar + expressió temporal + verb» no és correcta en català. Una vegada més, ens trobem davant d’un cas de castellanisme que ha impregnat a la nostra llengua. Alguns exemples d’aquesta construcció són els següents:

  • En Quim i la  Marta porten vuit anys casats.
  • Porto mitja hora esperant-te.
  • La Laura porta dos anys treballant en aquesta empresa.
  • Porta dos dies plovent.
  • Portem 20 minuts de la primera part i encara no han fet cap gol.
  • En el que portem d’any ja m’he comprat deu llibres.

L’objectiu d’aquesta entrada, doncs, és proporcionar al lector algunes alternatives per evitar l’ús d’aquesta construcció, recordem-ho, errònia en la nostra llengua. Si consulteu l’entrada del verb «portar» del Diccionari català-valencià-balear podreu comprovar que no hi ha cap accepció que faci referència a aquest significat.

Una de les construccions més útils per no caure en aquest parany és l’ús de «fer + expressió temporal + que». Vegem-ho en els exemples anteriors:

  • En Quim i la  Marta porten vuit anys casats. → En Quim i la  Marta fa vuit anys que estan casats.
  • Porto mitja hora esperant-te. → Fa mitja hora que t’espero.
  • La Laura porta dos anys treballant en aquesta empresa. → La Laura fa dos anys que treballa en aquesta empresa.
  • Porta dos dies plovent. → Fa dos dies que plou.
  • Portem 20 minuts de la primera part i encara no han fet cap gol. → Fa 20 minuts que ha començat la primera part i encara no han fet cap gol. // Som al minut 20 de la primera part i encara no han fet cap gol.

Si us hi fixeu, quan fem el canvi del verb «portar» per el verb «fer» i hi afegim la conjunció «que», automàticament el temps verbal del verb també s’ha de modificar.

En el cas concret de l’exemple «En el que portem d’any ja m’he comprat deu llibres», la forma «fer + expressió temporal + que» no ens serveix per tal d’evitar el verb «portar». Cal recórrer a altres construccions, com ara:

  • Aquest any ja m’he comprat deu llibres.
  • Des que va començar l’any ja m’he comprat deu llibres.
  • D’ençà que ha començat l’any,  ja m’he comprat deu llibres.
  • Del mes de gener fins ara ja m’he comprat deu llibres.

Això no vol dir, però, que totes les construccions amb el verb «portar» que facin referència a alguna expressió temporal siguin incorrectes. Una oració com, per exemple, «Es porten tres anys» és del tot correcte. No ens confonguem!

Del Diccionari de la llengua catalana:

intr. pron. [LC] Dues persones, tenir una diferència de tants anys. Els nens es porten tres anys.

Això és tot! Com podeu veure, no hi ha gaire complicació, simplement cal que ens hi fixem i intentem anar-nos corregint mica en mica.

Tal com deia Joan Fuster… defensem la nostra llengua, perquè ningú no ho farà per nosaltres.

tumblr_mmbjm6yMzP1rmkuiro1_500

Apunts lingüístics: salvem els pronoms febles (salvem-los)

Primer de tot, moltes gràcies per les felicitacions arran del primer aniversari del blog. És tot un plaer escriure per a tots vosaltres i saber que gaudiu llegint allò que escric. Com sempre, ja sabeu que les recomanacions i els suggeriments són d’allò més benvinguts. Gràcies per ser-hi!

Tornem, doncs, amb publicacions i contingut nou. Avui, un altre apunt lingüístic (podeu consultar els apunts ja publicats aquí). Perquè la correcció lingüística no depèn només del lèxic que emprem quan parlem o escrivim. També és important (potser fins i tot més que el lèxic) mantenir una estructura gramatical correcta. El tema que ens ocuparà avui, com ja heu pogut llegir al títol, són els pronoms febles. Sí, aquelles partícules del català que sovint ens fan parar bojos, però que alhora són d’allò més importants, en la nostra llengua, i que sembla que recentment estan patint un procés de desús força important.

No pretenc desenvolupar tota una tesi doctoral sobre l’ús dels pronoms febles, però sí que m’agradaria parlar-vos d’aquells exemples més comuns en què últimament es margina el pronom feble. Cal anar en compte!

«Salveu els mots»,
ens va encarregar l’Espriu,
però, ull viu,
salvem-los tots.

Vols un(a)?

«Vols un(a)?» Un(a) què? Si algú compra, per exemple, xiclets, patates, llaminadures, qualsevol cosa, vaja, i et pregunta «Vols un(a)?» està menystenint el pronom feble «en», del tot necessari en aquest context. I bé, que la pregunta perd tot el seu sentit. Vols un… un què? Manca alguna cosa que indiqui a què s’està referint aquesta persona, el pronom. Així doncs, la forma correcta de fer aquesta pregunta és «En vols un(a)?» En aquest cas, el pronom «en» substitueix la cosa que aquesta persona ens està oferint. L’oració completa, sense pronominalització, seria, per exemple, «Vols una patata?». Si no volem repetir el mot patata o no el volem dir perquè visualment ja sabem què ens està oferint aquesta persona, cal substituir el mot en qüestió pel pronom «en». Si no fem ús del pronom, en català ens queda una oració a mitges, penjada, sense sentit.

Altres exemples també relacionats amb el pronom «en»:

– Quants anys tens?
– Tinc 20. ✘ // En tinc 20.

[tot parlant de jerseis, per exemple]
Tinc un que és de llana. ✘ // En tinc un que és de llana.

Ja he anat

Ja he anat… on? Parlem, ara, del pronom «hi». El pronom feble «hi» serveix per substituir un lloc determinat quan no volem, per exemple, repetir quin és aquest lloc. Posem pel cas que el nostre pare ens pregunta «Que ja has anat a la biblioteca?» i nosaltres responem «Sí, ja he anat». Aquí hi falta alguna cosa que faci referència al lloc en qüestió, la biblioteca. Si no volem repetir el lloc explícitament «Sí, ja he anat a la biblioteca» cal que fem servir el pronom feble «hi». «Sí, ja hi he anat». Tal com ja hem comentat en el cas del pronom «en», en aquest cas passa el mateix, si ens deixem el pronom, la frase queda coixa.

Altres exemples també relacionats amb el pronom «hi»:

– Jo tampoc no he anat al concert.
– Oh, em pensava que tu sí que aniries! ✘ // Oh, em pensava que tu sí que hi aniries!

– Avui aniré a veure aquella pel·lícula al cinema.
– En Joan va anar ahir. ✘ // En Joan hi va anar ahir. ✔ En Joan va anar-hi ahir.

– Ja has anat a comprar el llibre?
– No, ara vaig. ✘ // No, ara hi vaig.

De pronoms febles, en català, n’hi ha més, és clar. Però aquells que es troben en la pitjor situació són els pronoms «en» i «hi», ja que en castellà no es fan servir. Sí, ho heu entès bé, una vegada més és a causa de la influència del castellà que l’estructura catalana es veu afectada i debilitada. Cal fer-hi un petit gran esforç! Si sou d’aquelles persones a qui se’ls no-escapa algun «en» o algun «hi», espero aquesta entrada us faci estar més atents en aquest aspecte. El català és cosa de tots…

dinamitaI ara, una mica d’humor:

També us deixo l’enllaç a una entrada molt interessant que he trobat, sobre aquest mateix tema de què parlem avui: El drama del pronom «hi», del web A Viva Veu.

Perquè encara que en diguem pronoms febles, són un element molt important i característic de la nostra llengua.

Apunts lingüístics: «fer un petó» o «donar un petó»?

Avui tornem amb un dels nostres apunts lingüístics. Aquest cop, parlarem dels verbs «donar» i «fer» que, de vegades, ens fan dubtar tant.

Sí que és veritat que en català la majoria de coses es fan, però també n’hi ha que es donen. Ho veurem a continuació.

Quant als petons, encara que sovint sentim coses com «em va donar un petó» o «dóna’m un petó», cal tenir present que fer servir el verb «donar» en aquest cas és del tot incorrecte, encara que sigui una construcció que podem sentir sovint a les sèries de TV3. Vaig quedar ben parada el dia que vaig sentir que un personatge de Polseres Vermelles feia servir el verb donar en aquest mateix context. Suposo que es tracta d’un altre cas d’aquests en què TV3 es vol apropar al català del carrer i del jovent, m’estalviaré els comentaris.

Ja ens ho diuen els Manel en aquesta cançó, «Fes-me petons»:

El mateix passa amb les abraçades. En català, es fan.

Així doncs:
1) fer petons i abraçades

També hem de fer servir el verb «fer» en aquells casos en què expressem el nostre estat d’ànim o les sensacions que alguna cosa ens provoca. És a dir, amb paraules com ràbia, fàstic, il·lusió, pena, vergonya o goig farem servir el verb «fer».

DibuixI no pas: «donar ràbia/fàstic/il·lusió/pena/vergonya/goig».

Així doncs:
1) fer petons i abraçades
2) fer ràbia/fàstic/il·lusió/pena/vergonya/goig

En canvi, cal fer servir el verb «donar» i no pas el verb «fer» quan ens volem referir al significat de ‘clavar, pegar, fer que algú rebi els efectes d’una acció nostra’, encara que tendim a pensar que la forma correcta sigui amb el verb «fer». En aquests casos, es tracta d’una ultracorrecció1.

DibuixDel Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans

DibuixDel Gran Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Enciclopèdia Catalana

Encara que ens soni estrany, allò correcte en català és «donar un cop d’ull» i no pas «fer un cop d’ull».

Així doncs:
1) fer petons i abraçades
2) fer ràbia/fàstic/il·lusió/pena/vergonya/goig
3) donar una ullada/un cop d’ull/una bufetada/un cop de puny

Com és habitual, aquests dubtes són fruit del contacte diari entre el català i el castellà, amb el qual convivim cada dia. En castellà, els petons i les abraçades es donen, així com també la ràbia, el fàstic, la vergonya… Cal tenir present que el català i el castellà no són còpies idèntiques i que la traducció literal o directa no sempre funciona.

Ara que Sant Jordi ja s’atansa, no deixeu de fer força petons i abraçades i estalvieu-vos de donar cops de puny. :-)

Ben aviat anunciarem el concurs que estem preparant per la Diada. Us donarem una pista: allò que sortejarem està relacionat amb la paraula «príncep». Estigueu atent(e)s, tots els detalls ben aviat aquí mateix i al Facebook.


1 Creació d’una forma lingüística incorrecta aplicant criteris que en d’altres casos originen formes correctes, o fent un raonament correcte a partir de supòsits erronis.

Enllaços útils relacionats amb els verbs «donar» i «fer»:
Locucions amb el verb «fer» i amb el verb «donar» (i d’altres)
Servei lingüístic de la UOC

Apunts lingüístics: «No, no molt»

La frase d’aquestes dues nenes (un dels molts mítics talls de l’APM?) podria respondre perfectament a alguna pregunta com ara «Que us ha agradat, la pel·lícula?» o bé «Que teniu fred?». «No, no molt». Ahir al vespre, tot fent el sopar, vaig estar xerrant amb el meu pare sobre l’actual marginació que està començant a patir l’adverbi «gaire» en detriment del «molt». Una vegada més, una influència del castellà que mica en mica va arrelant al llenguatge diari de molts catalanoparlants (o de castellanoparlants quan parlen en català).

Amb aquesta entrada d’avui, doncs, m’agradaria fer quatre observacions sobre l’adverbi de quantitat «gaire» i aquells casos en què l’hauríem d’emprar però no ho fem. Avui, vespre de conscienciació lingüística. La majoria de coses ja les sabem, però també sabem que les interferències s’escolen molt fàcilment i que de vegades ens hauríem de pensar les coses dues vegades abans de dir-les.

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans,

gaire2

adv. [LC] Amb la negació no, darrere sense, i en oracions interrogatives i condicionals, molt. No és gaire ric. T’has cansat gaire? No ha anat de gaire com no ha caigut.

Però segur que molts i moltes de vosaltres heu sentit més d’una vegada les frases «No és molt ric» o «T’has cansat molt?», per exemple. D’on ho hem tret, això? Doncs del «No es muy rico» o «¿Te has cansado mucho?». Per molt greu que ens sàpiga, estem fortament influenciats pel castellà, lingüísticament parlant.

A continuació, una mica de teoria pràctica per no caure al parany del «molt»:

– Quan en castellà diríem «mucho» o «muy», haurem d’emprar l’adverbi «gaire» en oracions negatives, interrogatives i condicionals. Vegem-ne alguns exemples:

  • Negatives: No ho he sentit molt gaire bé (No lo he oido muy bien) // El sostre no és molt gaire alt (El techo no es muy alto)

  • Interrogatives: Que fa molt gaire que t’esperes? (¿Hace mucho que esperas?) // Vius molt gaire lluny? (¿Vives muy lejos?)

  • Condicionals: Si fa molta gaire calor, anirem a la platja (Si hace mucho calor, iremos a la playa) // Comprova si dius molts gaires castellanismes (Comprueba si dices muchos castellanismos)

Aquest exercici és com aquell que de vegades fem per escriure correctament «tan» i «tant», en què, la majoria de vegades, allò que ens funciona millor és fixar-nos en el «tan» i «tanto» en castellà.


Un parell de coses:

Us recomano que de tant en tant consulteu les seccions de Cursos i Esdeveniments, ja que les actualitzo periòdicament amb dates noves. Ara mateix hi ha llistats més de 10 cursos, i alguns semblen d’allò més interessants!

I una novetat. D’uns dies ençà que també trobareu una secció de Notícies, en què inclouré notícies de mitjans de comunicació digitals que estiguin relacionades amb la traducció i la lingüística en general i que consideri que poden ser del vostre interès. De vegades hi ha notícies que passen molt desapercebudes!

Res més. Bona nit, i no matineu gaire. :-)

Quan TV3 no segueix la normativa catalana

Actualment és gairebé impossible passejar pel carrer i no llegir o sentir una llengua catalana fortament influenciada pel castellà. El contacte constant que tenim amb la televisió o la premsa en castellà fa que, mica en mica, paraules que no formen part del lèxic català vagin penetrant en el nostre vocabulari quotidià. Som humans i, per tant, evitar que passin aquestes coses és complicat. Cal ser molt perseverant i conscient de les paraules que es fan servir, si cal corregir-se un mateix i insistir-hi fins que siguem capaços d’evitar aquell castellanisme que tant ens persegueix.

Però… I què passa quan la nostra televisió i els nostres periodistes també es troben immersos en aquest món de castellanismes influents i destructors de la llengua? Doncs que tot plegat es complica una mica més. Ja ho va dir en una ocasió el mestre Joan Solà: «Amb el poder que tenen els mitjans no es tarda ni una setmana a escampar una paraula. Al segon dia de dir-la ja no estranya a ningú i al tercer ja tothom es pensa que hi és de sempre». El problema principal és que emprem la majoria de castellanismes sense saber que ho són. I, és clar, si a més a més llegim aquestes paraules a diaris o sentim que els presentadors dels telenotícies també les diuen, encara passen més desapercebudes.

Paraules com tamany, barco o disfrutar són castellanismes. Et sorprèn? Ho sé, ho sé, estem farts de sentir-les per tot arreu. Tot i així, són paraules que no s’inclouen al Diccionari de la llengua catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, el diccionari que inclou totes aquelles paraules normatives del català. Un altre recurs molt interessant que ens permet saber si una paraula forma part del sistema lèxic del català, o si bé és producte de la influència del castellà, és el Diccionari català-valencià-balear (DCVB). Vegem, per exemple, el cas del substantiu barco:

DibuixCerca del substantiu barco al Diccionari de la llengua catalana

Dibuix2Cerca del substantiu barco al Diccionari català-valencià-balear

Podem veure que barco és una paraula que no apareix al DIEC i que al DCVB apareix categoritzada com a castellanisme. A més a més, aquest últim diccionari també ens mostra opcions que podem emprar per evitar el castellanisme, com ara vaixell, barca o nau.

Però el motiu pel qual he decidit iniciar el meu blog parlant d’aquest tema és una frase que vaig llegir fa un parell de dies en una notícia del web del canal 3/24: «El crac argentí, Leo Messi, ha mostrat el seu recolzament a Madrid per ser seu dels Jocs Olímpics 2020 a Buenos Aires». Podeu consultar la notícia sencera des d’aquí, però ara deixarem a banda el contingut i ens centrarem en el mot recolzament.

En català, quan volem mostrar que una iniciativa ens agrada, que hi volem participar i que en cerquem l’èxit, hem de dir que hi donem suport. Això de recolzar* una iniciativa és una traducció errònia i literal del castellà apoyar una iniciativa. A continuació, repetirem el procediment que hem realitzat amb el mot barco i cercarem recolzar al DIEC i al DCVB:

Dibuix3Cerca del verb recolzar al Diccionari de la llengua catalana. Si fas clic sobre la imatge, en podràs llegir millor el contingut.

Dibuix4Cerca del verb recolzar al Diccionari català-valencià-balear. Si fas clic sobre la imatge, en podràs llegir millor el contingut.

El verb recolzar està inclòs a tots dos diccionaris, és clar, ja que és un verb totalment correcte i existent en català. Cal que ens fixem, però, en el significat d’aquest verb. Si consultem les accepcions de tots dos diccionaris, veurem que no hi ha cap significat que faci referència al fet de donar suport, que és el significat que necessitem en el cas de la notícia sobre Leo Messi. Totes les accepcions estan relacionades amb el fet de repenjar o descansar alguna cosa en una altra.

Que s’hagi publicat una notícia amb un castellanisme com aquest em fa pensar que el text no ha estat revisat per cap corrector o lingüista. El cas és que si Televisió de Catalunya, que actualment és un dels pilars més importants per a la difusió del català i un mitjà de consulta cada cop més emprat, no vetlla per l’ús correcte de la nostra llengua, qui ho farà? Cal que tinguem present la cita de Solà i que siguem conscients que arribarà un dia que ja serà massa tard, que tothom emprarà castellanismes de manera habitual i que el camí de retorn al català correcte i normatiu estarà cada cop més ple d’entrebancs, de dubtes i de desconeixement. Personalment, penso que Televisió de Catalunya hauria de reconsiderar la seva línia i ser més curosa a l’hora d’utilitzar uns mots o altres a les seves notícies i articles, així com també els periodistes, presentadors i col·laboradors, persones les paraules de les quals cada dia arriben a moltes cases i serveixen de patró a molta gent que, o bé no ha pogut accedir a una educació en català, o bé té TV3 com a únic enllaç amb la llengua catalana, entre molts altres casos.

M’agradaria acabar aquest primer article amb una cita que reflecteix la importància de la llengua. La importància de conservar-la i de protegir-la de tot allò que pugui afeblir-la, transformar-la, anul·lar-la…

«En la llengua tenim la nostra força»
(Baltasar Porcel, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2007)