Trenquem mites: les majúscules i l’accentuació

Recentment he presenciat (virtualment) una discussió a través del Twitter. En aquesta discussió, una de les parts afirmava que “l’accent a les majúscules és opcional”. Segur que us sona, aquesta afirmació. O també una altra de més atrevida: “les majúscules no s’accentuen”. Tinc el record d’haver sentit dir això a l’escola, quan havíem de fer títols de treballs, per exemple. Però… és cert, això?

La resposta és NO. Les majúscules han de seguir les mateixes normes d’accentuació que les minúscules, apareguin en títols, cartells, pòsters. Tant en català com en castellà.

Optimot

mayus

Com queda clar en aquests fragments de l’Optimot i la Real Academia Española, les majúscules SÍ que s’han d’accentuar.

La creença errònia fortament estesa que afirma que les majúscules no s’han d’accentuar tindria el seu origen a l’època en la qual s’imprimia mitjançant tipus mòbils, sistema  que denominava les majúscules “caixa alta” i les minúscules “caixa baixa” (de fet, aquesta denominació encara s’utilitza actualment en el sector de la tipografia). A les lletres de “caixa baixa” se’ls podia afegir l’accent perquè els sobrava una mica d’espai a la part superior, però a les lletres de “caixa alta” no se’ls podia afegir l’accent perquè no hi havia prou espai.

x-height

És per això que durant el temps que s’imprimia mitjançant tipus mòbils es va tolerar que les majúscules no s’accentuessin. Es tractava, doncs, d’un “problema tècnic” que va quedar resolt un cop es van desenvolupar els mètodes d’impressió. Actualment ja no tenim aquest problema i, per tant, cal que les majúscules s’accentuïn.

Apunts lingüístics: l’error del “doncs” amb valor causal

A l’hora d’escriure, sovint intentem emprar recursos i expressions que ens semblen més formals per tal de millorar el nostre text. Aquest intent de “formalitzar” la nostra redacció, però, ens pot acabar jugant una mala passada, ja que, de vegades, acabem utilitzant expressions que no són correctes. Un exemple d’aquests intents frustrats de “formalització” pot ser l’ús de la conjunció doncs amb valor causal.

Tal com passa amb altres apunts lingüístics que ja hem comentat al blog,  l’ús de la conjunció doncs amb valor causal és un error força estès en català derivat de la influència de la llengua castellana. En castellà, la conjunció puesvalor causal i consecutiu. En català, en canvi, la conjunció doncs només pot tenir valor consecutiu. Si no tenim en compte aquesta diferència, podem caure en l’error de creure que la conjunció doncs es pot fer servir en tots aquells contextos en què en castellà utilitzem el pues. Vegem-ne alguns exemples més concrets:

  • Háblale tú, pues lo conoces más que yo. → Parlar-hi tu, doncs el coneixes més que jo. ✘

  • No he ido, pues estaba enfermo. → No hi he anat, doncs estava malalt.

Pot ser que aquests exemples en català us siguin ben familiars, doncs ja que aquest ús incorrecte està força estès. En aquests exemples, la conjunció pues té un valor causal. Si ens costa identificar si una oració té valor causal o consecutiu i volem comprovar si la conjunció doncs és l’adequada per al context en què ens trobem, n’hi ha prou amb substituir-la per ja que o perquè. Si l’oració té sentit, vol dir que el valor és causal i que, per tant, NO podem fer servir la conjunció doncs en aquest context.

  • Parlar-hi tu, ja que el coneixes més que jo.

  • No hi he anat perquè estava malalt.

En els exemples anteriors hem pogut substituir la conjunció doncs per ja que i perquè, per tant, l’ús de doncs NO és correcte (valor causal).

20120510182935-1

Tot i així, hi ha contextos en què l’ús de pues i doncs sí que es correspon: els contextos en els quals doncs equival a una conseqüència o conclusió (valor consecutiu):

  • ¿Te has dejado las llaves? Pues tendrás que llamar. → T’has deixat les claus? Doncs hauràs de trucar.

  • No ha querido venir. Debe tener mucho trabajo, pues. → No ha volgut venir. Deu tenir molta feina, doncs.

Si ens hi fixem, veurem que en aquests exemples NO podem substituir la conjunció doncs per ja que o perquè, per tant, l’ús de doncs SÍ que és correcte (valor consecutiu).

20120510182935-1

Algunes alternatives a la conjunció doncs amb valor causal són perquè, ja que, per tal com, puix que o atès que.

Alguns enllaços interessants relacionats:

I això és tot, per avui! Si teniu algun dubte o hi ha res que no us hagi quedat clar o que vulgueu comentar, no dubteu a escriure’m o deixar un comentari aquí mateix.

Espero que aquesta breu explicació us hagi semblat útil i que intenteu anar-vos corregint mica en mica, en cas que sigueu víctimes del doncs causal. De vegades ens pot semblar complicat, això d’autocorregir-nos, però tot és qüestió de fixar-s’hi i de voler millorar. :)

Apunts lingüístics: alternatives al «portar + expressió temporal + verb»

Fa temps que m’hi fixo, i sembla que l’ús de la construcció «portar + expressió temporal + verb» per indicar la durada d’alguna cosa està ja força estesa. Tot i així, sempre és bo fer memòria d’aquelles construccions que emprem sense ser conscients que són incorrectes. A veure si, mica en mica, polim una mica la nostra llengua!

Encara que ens sembli del tot correcta, normativa i normal, la construcció «portar + expressió temporal + verb» no és correcta en català. Una vegada més, ens trobem davant d’un cas de castellanisme que ha impregnat a la nostra llengua. Alguns exemples d’aquesta construcció són els següents:

  • En Quim i la  Marta porten vuit anys casats.
  • Porto mitja hora esperant-te.
  • La Laura porta dos anys treballant en aquesta empresa.
  • Porta dos dies plovent.
  • Portem 20 minuts de la primera part i encara no han fet cap gol.
  • En el que portem d’any ja m’he comprat deu llibres.

L’objectiu d’aquesta entrada, doncs, és proporcionar al lector algunes alternatives per evitar l’ús d’aquesta construcció, recordem-ho, errònia en la nostra llengua. Si consulteu l’entrada del verb «portar» del Diccionari català-valencià-balear podreu comprovar que no hi ha cap accepció que faci referència a aquest significat.

Una de les construccions més útils per no caure en aquest parany és l’ús de «fer + expressió temporal + que». Vegem-ho en els exemples anteriors:

  • En Quim i la  Marta porten vuit anys casats. → En Quim i la  Marta fa vuit anys que estan casats.
  • Porto mitja hora esperant-te. → Fa mitja hora que t’espero.
  • La Laura porta dos anys treballant en aquesta empresa. → La Laura fa dos anys que treballa en aquesta empresa.
  • Porta dos dies plovent. → Fa dos dies que plou.
  • Portem 20 minuts de la primera part i encara no han fet cap gol. → Fa 20 minuts que ha començat la primera part i encara no han fet cap gol. // Som al minut 20 de la primera part i encara no han fet cap gol.

Si us hi fixeu, quan fem el canvi del verb «portar» per el verb «fer» i hi afegim la conjunció «que», automàticament el temps verbal del verb també s’ha de modificar.

En el cas concret de l’exemple «En el que portem d’any ja m’he comprat deu llibres», la forma «fer + expressió temporal + que» no ens serveix per tal d’evitar el verb «portar». Cal recórrer a altres construccions, com ara:

  • Aquest any ja m’he comprat deu llibres.
  • Des que va començar l’any ja m’he comprat deu llibres.
  • D’ençà que ha començat l’any,  ja m’he comprat deu llibres.
  • Del mes de gener fins ara ja m’he comprat deu llibres.

Això no vol dir, però, que totes les construccions amb el verb «portar» que facin referència a alguna expressió temporal siguin incorrectes. Una oració com, per exemple, «Es porten tres anys» és del tot correcte. No ens confonguem!

Del Diccionari de la llengua catalana:

intr. pron. [LC] Dues persones, tenir una diferència de tants anys. Els nens es porten tres anys.

Això és tot! Com podeu veure, no hi ha gaire complicació, simplement cal que ens hi fixem i intentem anar-nos corregint mica en mica.

Tal com deia Joan Fuster… defensem la nostra llengua, perquè ningú no ho farà per nosaltres.

tumblr_mmbjm6yMzP1rmkuiro1_500

Apunts lingüístics: «Que em sents?» / «Que m’escoltes?»

Quan manquen pocs dies per acabar el mes de novembre, tornem amb un dels nostres apunts lingüístics! Una manera simplificada i ràpida d’identificar interferències i errors comuns que fem quan parlem o escrivim en català.

Avui parlarem dels verbs sentir i escoltar. Aquests dos verbs no tenen el mateix significat, però sembla que, cada cop més, es fan sevir indistintament i se’ls considera sinònims, quan realment no ho són.

Primer de tot, donem una ullada a les definicions del DIEC de tots dos verbs:

sentir

v. tr. [LC] [MD] Percebre per mitjà dels sentits, comunament amb exclusió de la vista. Els animals viuen i senten. Sentir una olor, un sabor. Sentir un soroll. Sentir trepig.
tr. [LC] [MD] Oir. Sentir cantar algú. Sentir xiular el vent. Sentir gent que enraona. Sentir un tren que passa.

escoltar

v. tr. [LC] Fer atenció (a allò que diu algú), aplicar l’orella a oir (quelcom). Escolta el que et dic. Se sent un soroll llunyà: escolta!

Només amb les definicions ja és palès que tots dos verbs no volen dir el mateix. Així doncs, hem de fer servir el verb sentir quan ens volem referir al fet de fer servir els sentits per percebre un so, és a dir, de manera involuntària. Hi ha un so i jo el percebo, el sento. En canvi, hem de fer servir el verb escoltar quan, de manera voluntària, posem atenció en un so que sona al nostre entorn perquè el volem identificar o entendre.

Actualment, és fàcilment perceptible que el verb sentir es fa servir cada cop menys i que el verb escoltar l’ha substituït en gairebé tots els contextos. És a dir, que dos significats estan quedant reduïts a un únic significant. En castellà està passant el mateix amb els verbs oír i escuchar. Sembla, doncs, que el català està seguint el patró del castellà i també està patint aquesta interferència.

Ara veurem alguns exemples de situacions en què s’ha de fer servir el verb sentir o el verb escoltar, juntament amb una petita explicació.

sentirLes obres del carrer no deixen que aquest noi senti la persona amb qui parla. Encara que ell ho vulgui, no pot percebre el so. Forma incorrecta cada cop més estesa: «Ei, no t’escolto!»

escoltarEls alumnes estan despistats i no escolten el que la professora els explica, és a dir, no fan l’esforç voluntari de copsar allò que la professora està explicant. Sí que ho senten, ja que no hi ha sorolls que ho impedeixin i tampoc no són sords.

troAquesta nena ha sentit un tro molt fort i s’ha espantat. Si hagués pogut triar, no l’hauria volgut pas sentir, però ha estat un acte totalment involuntari i no ha pogut fer res per evitar percebre el so del tro. Forma incorrecta cada cop més estesa: «He escoltat un tro molt fort. Quina por!»

cançóAquest noi s’ha posat els auriculars i, voluntàriament, s’ha posat a escoltar la seva cançó preferida.

Aquests quatre exemples mostren quatre situacions típiques d’ús dels verbs sentir i escoltar. Només cal indicar les formes incorrectes cada cop més esteses en el cas del verb sentir, ja que és aquest el verb que s’està fent servir cada cop menys, en ser substituït pel verb escoltar, i no pas al revés.

Com sempre, espero que aquest apunt lingüístic serveixi per contribuir una miqueta més en l’ús correcte del català. Perquè el català és cosa de tots. Si no som nosaltres els qui intentem parlar-ho i escriure’l bé, qui ho farà?

Apunts lingüístics: salvem els pronoms febles (salvem-los)

Primer de tot, moltes gràcies per les felicitacions arran del primer aniversari del blog. És tot un plaer escriure per a tots vosaltres i saber que gaudiu llegint allò que escric. Com sempre, ja sabeu que les recomanacions i els suggeriments són d’allò més benvinguts. Gràcies per ser-hi!

Tornem, doncs, amb publicacions i contingut nou. Avui, un altre apunt lingüístic (podeu consultar els apunts ja publicats aquí). Perquè la correcció lingüística no depèn només del lèxic que emprem quan parlem o escrivim. També és important (potser fins i tot més que el lèxic) mantenir una estructura gramatical correcta. El tema que ens ocuparà avui, com ja heu pogut llegir al títol, són els pronoms febles. Sí, aquelles partícules del català que sovint ens fan parar bojos, però que alhora són d’allò més importants, en la nostra llengua, i que sembla que recentment estan patint un procés de desús força important.

No pretenc desenvolupar tota una tesi doctoral sobre l’ús dels pronoms febles, però sí que m’agradaria parlar-vos d’aquells exemples més comuns en què últimament es margina el pronom feble. Cal anar en compte!

«Salveu els mots»,
ens va encarregar l’Espriu,
però, ull viu,
salvem-los tots.

Vols un(a)?

«Vols un(a)?» Un(a) què? Si algú compra, per exemple, xiclets, patates, llaminadures, qualsevol cosa, vaja, i et pregunta «Vols un(a)?» està menystenint el pronom feble «en», del tot necessari en aquest context. I bé, que la pregunta perd tot el seu sentit. Vols un… un què? Manca alguna cosa que indiqui a què s’està referint aquesta persona, el pronom. Així doncs, la forma correcta de fer aquesta pregunta és «En vols un(a)?» En aquest cas, el pronom «en» substitueix la cosa que aquesta persona ens està oferint. L’oració completa, sense pronominalització, seria, per exemple, «Vols una patata?». Si no volem repetir el mot patata o no el volem dir perquè visualment ja sabem què ens està oferint aquesta persona, cal substituir el mot en qüestió pel pronom «en». Si no fem ús del pronom, en català ens queda una oració a mitges, penjada, sense sentit.

Altres exemples també relacionats amb el pronom «en»:

– Quants anys tens?
– Tinc 20. ✘ // En tinc 20.

[tot parlant de jerseis, per exemple]
Tinc un que és de llana. ✘ // En tinc un que és de llana.

Ja he anat

Ja he anat… on? Parlem, ara, del pronom «hi». El pronom feble «hi» serveix per substituir un lloc determinat quan no volem, per exemple, repetir quin és aquest lloc. Posem pel cas que el nostre pare ens pregunta «Que ja has anat a la biblioteca?» i nosaltres responem «Sí, ja he anat». Aquí hi falta alguna cosa que faci referència al lloc en qüestió, la biblioteca. Si no volem repetir el lloc explícitament «Sí, ja he anat a la biblioteca» cal que fem servir el pronom feble «hi». «Sí, ja hi he anat». Tal com ja hem comentat en el cas del pronom «en», en aquest cas passa el mateix, si ens deixem el pronom, la frase queda coixa.

Altres exemples també relacionats amb el pronom «hi»:

– Jo tampoc no he anat al concert.
– Oh, em pensava que tu sí que aniries! ✘ // Oh, em pensava que tu sí que hi aniries!

– Avui aniré a veure aquella pel·lícula al cinema.
– En Joan va anar ahir. ✘ // En Joan hi va anar ahir. ✔ En Joan va anar-hi ahir.

– Ja has anat a comprar el llibre?
– No, ara vaig. ✘ // No, ara hi vaig.

De pronoms febles, en català, n’hi ha més, és clar. Però aquells que es troben en la pitjor situació són els pronoms «en» i «hi», ja que en castellà no es fan servir. Sí, ho heu entès bé, una vegada més és a causa de la influència del castellà que l’estructura catalana es veu afectada i debilitada. Cal fer-hi un petit gran esforç! Si sou d’aquelles persones a qui se’ls no-escapa algun «en» o algun «hi», espero aquesta entrada us faci estar més atents en aquest aspecte. El català és cosa de tots…

dinamitaI ara, una mica d’humor:

També us deixo l’enllaç a una entrada molt interessant que he trobat, sobre aquest mateix tema de què parlem avui: El drama del pronom «hi», del web A Viva Veu.

Perquè encara que en diguem pronoms febles, són un element molt important i característic de la nostra llengua.

Apunts lingüístics: «fer un petó» o «donar un petó»?

Avui tornem amb un dels nostres apunts lingüístics. Aquest cop, parlarem dels verbs «donar» i «fer» que, de vegades, ens fan dubtar tant.

Sí que és veritat que en català la majoria de coses es fan, però també n’hi ha que es donen. Ho veurem a continuació.

Quant als petons, encara que sovint sentim coses com «em va donar un petó» o «dóna’m un petó», cal tenir present que fer servir el verb «donar» en aquest cas és del tot incorrecte, encara que sigui una construcció que podem sentir sovint a les sèries de TV3. Vaig quedar ben parada el dia que vaig sentir que un personatge de Polseres Vermelles feia servir el verb donar en aquest mateix context. Suposo que es tracta d’un altre cas d’aquests en què TV3 es vol apropar al català del carrer i del jovent, m’estalviaré els comentaris.

Ja ens ho diuen els Manel en aquesta cançó, «Fes-me petons»:

El mateix passa amb les abraçades. En català, es fan.

Així doncs:
1) fer petons i abraçades

També hem de fer servir el verb «fer» en aquells casos en què expressem el nostre estat d’ànim o les sensacions que alguna cosa ens provoca. És a dir, amb paraules com ràbia, fàstic, il·lusió, pena, vergonya o goig farem servir el verb «fer».

DibuixI no pas: «donar ràbia/fàstic/il·lusió/pena/vergonya/goig».

Així doncs:
1) fer petons i abraçades
2) fer ràbia/fàstic/il·lusió/pena/vergonya/goig

En canvi, cal fer servir el verb «donar» i no pas el verb «fer» quan ens volem referir al significat de ‘clavar, pegar, fer que algú rebi els efectes d’una acció nostra’, encara que tendim a pensar que la forma correcta sigui amb el verb «fer». En aquests casos, es tracta d’una ultracorrecció1.

DibuixDel Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans

DibuixDel Gran Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Enciclopèdia Catalana

Encara que ens soni estrany, allò correcte en català és «donar un cop d’ull» i no pas «fer un cop d’ull».

Així doncs:
1) fer petons i abraçades
2) fer ràbia/fàstic/il·lusió/pena/vergonya/goig
3) donar una ullada/un cop d’ull/una bufetada/un cop de puny

Com és habitual, aquests dubtes són fruit del contacte diari entre el català i el castellà, amb el qual convivim cada dia. En castellà, els petons i les abraçades es donen, així com també la ràbia, el fàstic, la vergonya… Cal tenir present que el català i el castellà no són còpies idèntiques i que la traducció literal o directa no sempre funciona.

Ara que Sant Jordi ja s’atansa, no deixeu de fer força petons i abraçades i estalvieu-vos de donar cops de puny. :-)

Ben aviat anunciarem el concurs que estem preparant per la Diada. Us donarem una pista: allò que sortejarem està relacionat amb la paraula «príncep». Estigueu atent(e)s, tots els detalls ben aviat aquí mateix i al Facebook.


1 Creació d’una forma lingüística incorrecta aplicant criteris que en d’altres casos originen formes correctes, o fent un raonament correcte a partir de supòsits erronis.

Enllaços útils relacionats amb els verbs «donar» i «fer»:
Locucions amb el verb «fer» i amb el verb «donar» (i d’altres)
Servei lingüístic de la UOC

Apunts lingüístics: ni «a que» ni «de que»

Aquells qui vau compartir l’època de l’educació primària amb mi, probablement recordareu la frase «ni a que ni de que» que una professora ens deia tot sovint. Sí, la teoria la tenim ben apresa, però dur-la a la pràctica ja és una mica més complicat, sobretot quan parlem, ja que acostumem a accelerar-nos i a no estar tan atents a allò que diem.

En definitiva, allò que aquesta frase vol dir és que, en català, no podem emprar cap preposició davant la conjunció «que». La preposició cau, desapareix, no hi és. A continuació veurem alguns exemples d’allò més quotidians. A veure si mica en mica podem anar fent desaparèixer aquest castellanisme de casa nostra. Tot és qüestió de voluntat i de fixar-s’hi una miqueta.

a que

«a que» vs. «que» / «al fet que»

*Animo els seguidors de l’equip a que vinguin al camp el dia del partit.
Animo els seguidors de l’equip que vinguin al camp el dia del partit.

*L’aparell funciona gràcies a que està endollat a la corrent.
L’aparell funciona gràcies al fet que està endollat a la corrent.

«de que» vs. «que»

*Tinc l’esperança de que em toqui la loteria.
Tinc l’esperança que em toqui la loteria.

*En cas de que no trobis el llibre, n’hauràs de comprar un de nou.
En cas que que no trobis el llibre, n’hauràs de comprar un de nou.

«en que» vs. «que» / «el fet que» / «la idea que»

*La seva teoria es basa en que els núvols fan ploure.
La seva teoria es basa en el fet que/la idea que els núvols fan ploure.

*Confio en que aprovaré l’examen.
Confio que/en el fet que aprovaré l’examen.

Potser us sona que sí que sigui possible emprar aquestes preposicions davant d’un «que», però, en aquests casos, el «que» no és cap conjunció, sinó que és un pronom relatiu. Per tant, caldrà accentuar-lo: «què». Vegem-ne alguns exemples:

El joc a què hem jugat és molt divertit (o al qual)
El material de què disposem és molt car (o del qual)
L’edifici en què viuen és molt vell (o en el qual)

Tot això pot semblar d’allò més insignificant, però, una vegada més, ens trobem davant d’un aspecte de la llengua catalana que dia rere dia es veu perjudicat per la influència de la llengua castellana. Cal que hi posem remei!


**Aquest apunt lingüístic forma part de la sèrie «Apunts lingüístics» d’aquest mateix blog:
[«No, no molt»]