Cavil•lacions d’un traductor de llengües petitones [3r aniversari del blog]

El 5 de setembre sempre serà una data important per al blog, és la data del seu aniversari! Avui, 5 de setembre de 2016, el blog fa tres anys. De mica en mica es va fent gran, penso que en nombre d’entrades i seguidors però també en qualitat. Perquè el temps passa per al blog, però també per a mi. Per a mi, que durant aquests tres anys he après moltes coses que no sabia, he iniciat la meva carrera com a traductora autònoma, he obtingut experiència en el meu ofici, he trobat clients, he fet feines de traducció que m’han satisfet i il·lusionat molt. Però encara em queda molt per aprendre i molts objectius per assolir! Un d’ells, traduir literatura, cap al català. La meva llengua i amb la qual em sento més còmoda traduint i escrivint. Per això també en el seu moment vaig decidir escriure el blog en aquesta llengua. No m’imagino fent-ho d’una altra manera.

La meva llengua. Una llengua petitona. Per amor.

Relacionat amb tot això, us deixo la traducció que he fet d’un article de la revista sobre traducció El Trujamán, del Centro Virtual Cervantes, publicat el passat 29 de juliol. Des d’aquí voldria agrair al Centro Virtual Cervantes que m’hagi donat permís per publicar aquesta traducció.

Dibuix

Cavil·lacions d’un traductor de llengües petitones
Per Enrique Bernárdez

Quan es parla de traducció sempre es pensa en les llengües grans, com és lògic: anglès, francès, alemany, rus… italià, portuguès… Testimoni d’això en són les Facultats de Traducció i Interpretació, que rarament acullen altres llengües, per una simple qüestió de cost-benefici. ¿Què li espera al traductor d’una llengua petita, de les que amb prou feines tenen lloc al mercat de «no ficció» i poc en el literari? Si aquest traductor vol viure del seu ofici, haurà de compaginar allò petit amb allò gran. Per exemple, traduir francès i, diguem, grec modern. O bé, naturalment, tenir una feina que li permeti viure i dedicar-se a traduir com a afició més o menys recompensada. En el meu cas, tinc la desgràcia —i la sort— de traduir d’una llengua petitona, l’islandès (330.000 parlants), d’una altra una mica més gran, el danès, i de vegades d’una altra no gaire més gran. Literatura, vull dir; en no ficció faig coses de llengües importantíssimes, com l’anglès. Però no m’ho passo tan bé.

El traductor d’islandès, posem pel cas, mai no podrà viure de les seves traduccions. Tampoc no pot esperar gaires reconeixements, de la mateixa manera que les seves versions no es convertiran, per norma general, en grans èxits de vendes, tot i que pot haver-hi alguna excepció: en el meu cas, de més de trenta llibres de literatura islandesa contemporània que he traduït al castellà (i que en algunes ocasions s’han «retraduït» al català, sense menció del traductor castellà), només dos han estat èxits editorials, i dos altres han penetrat relativament bé en el mercat, mentre algun assoleix els zero exemplars venuts per any (sap greu, però acostumen a ser aquells que literàriament ens agraden més… coses del mercat espanyol). No vol dir pas que el mercat literari espanyol sigui molt més boiant que tot això, però al traductor li agradaria veure els seus llibres pertot arreu, fins i tot al metro i l’autobús (si hi ha cap traductor literari que no pensi així, que m’avisi). Com que, a més, els crítics no són gaire propensos a perdre el temps amb la bona literatura «exòtica», havent-hi tants escriptors estatunidencs de tercera o quarta divisió a qui lloar amb grans elogis —coses del mercat—, la transcendència de l’humil ofici de traductor se’n ressentiria encara més. Per un traductor d’una llengua petitona és més fàcil rebre reconeixements en el país d’aquesta llengua que en el de la gran llengua a la qual tradueix. Un exemple? Pot ser l’únic espanyol premiat a Islàndia i Dinamarca, però a Espanya a ningú li desperta el més mínim interès. No és cap queixa ni lament (bé, una mica sí), és constatació de l’estat de les coses resultat de la petitesa de la llengua: els parlants de llengües petites són agraïts, també a causa de la seva petitesa, mentre que els de llengües grans amb prou feines aconsegueixen no perdre’s en la multitud de bones traduccions que es publiquen cada any (i a Espanya es tradueix moltíssim, i molt bé). La llengua més gran de les occidentals, l’anglès, és alhora una de les menys receptives a llibres traduïts, fins al punt que en grans llibreries dels Estats Units sol haver-hi una secció, relativament petita, retolada «Literatura traduïda», res més diferent a les circumstàncies espanyoles. Tampoc no hi ha lobbies de traductors de llengües petitones, normalment perquè són tan poquets que no arribarien ni a lob, si és que superen la l.

Però si el traductor de llengües petitones viu en aquestes condicions tan poc gustoses, per què s’entesta en seguir traduint? Fàcil: perquè li agrada, perquè la literatureta l’apassiona, perquè gaudeix traslladant-la al castellà. Per amor, podríem dir.

Va per vosaltres, traductors i traductores de llengües petitones!

Traducció d’Anna Rosich i Soler

Article original:
Cavilaciones de un traductor de lenguas pequeñitas, por Enrique Bernárdez. Sección: Profesión. 29 de julio de 2016. Centro Virtual Cervantes © Instituto Cervantes.

Anuncis

«A casa parlem català per molestar»

samarreta-catala-per-molestarSuposo que ja deveu saber que no és pas veritat, el títol d’aquesta entrada, però n’hi ha que ho veuen així… Per introduir l’entrada d’avui, m’agradaria que llegíssiu el següent conte:

«Tot seguit [l’oncle] (…) ens parlà d’un seu viatge a les illes Bahames (…). Hòmens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és que tu anaves caminant, xino-xano, per la vorera, i encara no n’havies vist un davant teu, que ja se n’havia abaixat per cedir-te el pas. D’entrada, l’oncle s’ho havia pres com a senyal d’exquisida cortesia i bona educació, però –home observador com ell era– no tardà a adonar-se que el pas només el cedien els negres i que, a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que quan es creuaven compartien la vorera sense grans dificultats. En acabar l’anècdota, tots els presents coincidírem a lamentar l’abús i l’evident discriminació que suposava per als ciutadans de les Bahames haver de sotmetre’s de manera tan servil i ignominiosa i cedir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara reblà: «Només faltaria… forasters vindran que de casa ens tiraran». En això estàvem, compartint la indignació contra aquella submissió abjecta, quan arribà a la casa un dels néts del meu oncle, acompanyat de la seua nòvia que, en entrar, ens saludà cortesament: «Buenas noches». (…) Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut set persones catalanoparlants. A partir d’aleshores, qualsevol que hi haguera entrat s’hauria pogut pensar que estava davant de nou castellanoparlants perquè, quan la conversa es reprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la meua família. Mentre l’oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, vés a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bahames».

La bona educació dels ciutadans de les Bahames, de Ferran Suay

De ben segur que aquesta situació us és ben familiar i que us hi deveu haver trobat més d’una vegada. L’entrada d’avui és una crida a la persistència, al «voler viure plenament en català», a la resistència. Perquè estic d’acord que com més llengües parlem i practiquem millor, però no és pas el mateix voler parlar una llengua per practicar-la que parlar-la per pura submissió. I el cas del català, per molt que ens sàpiga greu haver-ho d’acceptar, és un d’aquests casos.

Preneu-vos uns instants per reflexionar-hi. Quantes vegades heu cedit i passat al castellà perquè el vostre interlocutor se us dirigia en aquesta llengua? Us heu parat mai a pensar que potser aquesta persona entén perfectament el català però, pel motiu que sigui, prefereix fer servir el castellà? Tothom és lliure de parlar en la llengua que prefereixi, però, de la mateixa manera que el vostre interlocutor decideix fer-ho en castellà, vosaltres heu de tenir tot el dret de fer-ho en català. Perquè si no el fem servir nosaltres, qui ho farà?

Sovint ens pot resultar violent parlar en català a algú que ho fa en castellà, però només cal ser persistent i de ben segur que els castellanoparlants s’hi acostumaran ben ràpidament (i potser acabaran parlant-nos en català!). D’un temps ençà que intento fer-ho sempre, i és molt gratificant quan veus que la comunicació és perfectament viable. Feia temps que intentava no caure al parany del canvi d’idioma, però sempre m’acabava semblant estrany i acabava cedint. Veure la manera d’actuar d’una amiga, però, m’ha fet canviar el xip i voler fer que els altres també intentin fer-ho. Si creieu que el vostre interlocutor potser no us acabaria d’entendre, ajudeu-vos dels gestos, parleu més a poc a poc, feu servir oracions senzilles. Aquesta és la manera de fer que la gent s’interessi per aprendre la llengua i millorar dia rere dia, que vegin que es fa servir i que els pot ser útil.

Traieu-vos del cap el tòpic de «seguir parlant en català a un interlocutor que se’m dirigeixi en castellà és de mala educació».

El motiu d’aquesta entrada és ben senzill: Allau d’insults a Iniesta per parlar en català. En un país normal, això, no passaria. Fem que viure plenament en català sigui una realitat, no un desig. No volen caldo? Doncs dues tasses!

Enllaços d’interès:
Guia «Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català», de Plataforma per la Llengua (PDF)
Samarreta «A casa parlem català per molestar», de Productes de la Terra


Per cert, ja s’ha obert el període de votacions de l’edició d’enguany del «Top 100 Language Lovers». Aprofito per tornar-vos a donar les gràcies per ajudar-me a aconseguir el resultat de l’edició del 2014 (posició 7 de 100 a la categoria «Language Professional Blogs»!). Intentem igualar o superar el resultat de l’any passat? Fes clic aquí, cerca el blog a la llista (ordre alfabètic) i vota el blog!

Els meus objectius professionals per al 2015

Quan comença l’any, és tradició demanar un desig relacionat amb alguna cosa que ens agradaria que es fes realitat durant aquell any que comença. A més, també és típic plantejar-se objectius i fites que es volen assolir durant aquell any, ja sigui a nivell personal o professional. Així doncs, mig mes després d’haver iniciat el 2015, avui publico els objectius professionals que em plantejo de cara aquest 2015. Últimament hi he estat pensant molt, i penso que deixar-los escrits sempre és bo i fa que te’ls plantegis de manera més conscient.

Abans, però, un petit balanç del que ha estat el 2014 professionalment parlant:

  • He iniciat la meva carrera com a traductora autònoma i he començat a col·laborar amb l’agència de traducció SLS International.
  • He tingut els meus primers encàrrecs de clients directes i he pogut veure publicades les meves primeres traduccions com a professional (per exemple, aquí i aquí).
  • El blog ha celebrat el seu primer aniversari! Per celebrar-ho, vaig regalar uns pòsters que sembla que han agradat força.
  • He conegut noves editorials.
  • Per Sant Jordi, sorteig d’un exemplar del llibre «El petit príncep». La guanyadora va voler rebre la versió italiana del llibre.
  • Al juny, el blog va quedar 7è en la categoria Language Professional del concurs Top 100 Language Lovers. Una gran sorpresa. Moltes gràcies!
  • La pàgina del Facebook del blog ha superat els 250 seguidors.
  • Els apunts lingüístics del blog han tingut una difusió a les xarxes socials que no m’esperava. Moltes gràcies a tots aquells qui compartiu les entrades!

Després d’aquest repàs (que em fa fer un balanç molt positiu d’aquest any), toca plantejar-se objectius de cara als onze mesos i mig que queden de 2015. Perquè es pot anar fent segons cap a quina direcció bufi el vent, sí, però sempre és bo tenir uns objectius marcats pels quals treballar i esforçar-se.

Aquest 2015, em proposo:

    • Aprofitar el domini .cat que vaig guanyar per, per fi, crear el meu web professional propi (amb enllaç al blog).
    • Lligat al web, penso que també ja és hora de crear la meva marca professional pròpia com a traductora. Em proposo, doncs, dissenyar un logotip i unes targetes amb l’ajuda del meu pare.
    • Aprofundir els meus coneixements d’anglès i alemany i començar-me a introduir al coreà.
    • Ampliar horitzons i llegir sobre altres temes que m’interessen, dels quals potser podria arribar a traduir: viatges, fotografia, egiptologia, música.
    • Trobar clients nous.
    • Començar a contactar amb editorials, amb l’objectiu d’introduir-me a la traducció literària.
    • Publicar un mínim d’una entrada mensual al blog.

I fins aquí! Tampoc no vull proposar-me massa coses. Millors pocs objectius però assolir-los. Si el desembre del 2015 he pogut fer tot això, estaré més que satisfeta. A més, penso que són coses força importants perquè la meva recent iniciada trajectòria com a traductora autònoma evolucioni.

Dit això, molt bon any nou a tothom! Gràcies per ser-hi i per seguir les meves publicacions, m’animeu molt a seguir escrivint. :-)

unnamed

Traductores i intèrprets, any 2

Avui, 15 de desembre de 2014, ja fa dos anys que ens vam graduar com a traductores i intèrprets. Aprofito per donar l’enhorabona a totes les meves companyes de promoció!

L’any passat vaig celebrar el primer aniversari com a traductora graduada oficial amb l’entrada Traductores i intèrprets, any 1, en la qual vam poder conèixer el primer any després d’acabar la carrera d’algunes de les meves companyes. N’hi ha que, amb aquest any que hem passat, potser han canviat de trajectòria. D’altres, deuen haver seguit aprenent i guanyant experiència. Sigui com sigui, els desitjo molta sort. Que sembla que viure de la traducció no és gens fàcil, però res no és impossible!

Per celebrar el segon aniversari, vaig decidir traduir un article d’El Trujamán en què Carlos Mayor ens parla de tot un seguit de coses que ha après gràcies a la traducció. Una traducció castellà > català simple, a simple vista. Alhora, però, plena de referències a textos externs i frases fetes. No ha estat fàcil! Espero que us agradi.

Així doncs, un petit homenatge a tot allò que he après durant aquests dos anys i tot el que espero seguir aprenent:

DibuixSaber-ne un riu
Per Carlos Mayor

En el procés de traduir una frase rere l’altra he après: a llegir; a escriure; a puntuar diàlegs com Déu mana; a desconfiar dels possessius fins que hi has fet unes quantes canyes i ja els coneixes bé; la dificultat d’encaixar el text en un entrepà; a citar; que la gent només cita tres llibres (i un d’ells és de Walter Benjamin); informàtica; a entendre un contracte; de tot i més sobre Jeff Wall; que l’endemà d’una entrega és la teva oportunitat per anar a la platja, perquè la cosa no dóna gaire de si; a rumiar-m’ho dues vegades; que el context, el context i el context; que el món dels títols no és d’aquest món; a treballar en equip; que allò que a la Rue és una botiga de queviures, o uns texans, o girar-se cap a algú… en un llibre es vade retro, Satanàs; l’art de la botifarra; que tenir un parlant nadiu de la llengua de què tradueixes al despatx és un regal del cel (i tenir-lo ficat a casa ja ni t’ho explico); a ensenyar; a passar del desencant iopinat a la il·lusió d’un text nou; que gairebé tot es troba a la Bíblia (o a Martínez de Sousa); concisió; a gaudir de la llibertat de treballar a qualsevol lloc, i que els paràgrafs llargs cansen.

I també: que hi ha llibres que et fan bola i llibres que surten sols dels dits; a preguntar; que no hi ha cap tarifa millor que la tarifa per paraula; que, si et despistes, aquesta professió no té horari (ni data al calendari); a donar sortida al perepunyetisme; que val més una plantilla a la mà que els drets en l’aire; que traduir un conte en vers sobre uns mitjons blaus no és gens fàcil, perquè no hi ha gairebé res que rimi amb mitjons ni amb blaus; que a Magrinyà no li agraden ni els cònjuges ni els depens; el que és l’aire fregit en italià; que per traduir un llibre s’ha de ser disciplinat si no vols que se’t tiri el temps al damunt; que de vegades negocies bé i d’altres sembles més curt que una màniga d’armilla; temprança, i a assaborir amb ganes aquest estira i arronsa continu i obstinat de paraules i idees.

I, així, ja per acabar, afegeixo que amb la traducció també he après: moltes, moltes coses sobre temes que no m’interessaven gens i que m’han acabat agradant; a oblidar; a no deixar els personatges drets o asseguts més temps del just i necessari; que la clau és associar-se; a ser dolenta, o agut, o pesat, o estupenda, tal com el qui va escriure l’original; a cercar, cercar, cercar informació; que hi ha clients que estan pendents de tot i d’altres als qui convé enviar correus d’una sola línia perquè no puguin llegir-los en diagonal; a estimar el gerundi i la passiva com a cosins llunyans; a viure en la incertesa; la meravella de fer llibres; a repetir-me amb gràcia (i salero); a qüestionar-ho tot; que en el món editorial normalment val més peixet per conèixer que un Leviatan conegut; a fer etiquetes i catalogacions del dret i del revés; que puntuar és com entrar en una merceria (ja ho diu Javier Pérez Andújar); que després d’això ve coma, i no punt i coma, i que uns bocinets de depèn mai no sobren.

Traducció d’Anna Rosich i Soler

Article original:
En la pomada, por Carlos Mayor. Sección: Profesión. 30 de octubre de 2014. Centro Virtual Cervantes © Instituto Cervantes.

5 de setembre de 2014: primer aniversari

Avui fa un any que vaig decidir iniciar aquesta aventura blogaire amb la publicació de l’entrada Quan TV3 no segueix la normativa catalana.

facebookSovint em passava pel cap, això de tenir un blog on escriure-hi, però, alhora, sempre pensava «I qui perdrà el temps llegint les meves cabòries?». Després d’aquest primer any, he pogut comprovar que les meves, com jo en dic, cabòries, també interessen d’altres!

Des del primer moment vaig tenir clar que el meu blog aniria destinat a la traducció, les llengües i la defensa del català. Evidentment, la llengua de redacció seria el català, i no em penedeixo gens d’haver-ho decidit així. Si escrius en un idioma amb un major nombre de parlants, podràs tenir més audiència, això és evident, però escrivint en català és com sento que sóc jo mateixa, com em sento més còmoda i com puc expressar millor allò que vull dir.

Gràcies al blog, durant aquest any he après molt coses sobre la traducció i el català, he aprofundit els meus coneixements sobre alguns aspectes de la llengua, he descobert curiositats lingüístiques i també he experimentat amb la llengua. Però, sobretot, i és una cosa que he volgut fer des del primer dia, he intentat donar a conèixer la professió i el món de la traducció, la meva passió i allò a què vull dedicar-me. El blog també m’ha servit, és clar, per tenir jo mateixa una especial il·lusió per dedicar el meu temps a aquest ofici i lluitar per poder ser allò que vull, traductora literària.

Estic molt contenta de la resposta que ha tingut el blog durant aquests dotze mesos i des del seu primer dia a la xarxa. Sovint em trobo coneguts pel carrer i, després d’estar-hi xerrant una estona, em comenten que de vegades llegeixen les entrades del blog o em feliciten per la setena posició en aquell concurs de blogs on vaig participar. També hi ha qui em fa propostes de temes de què parlar. Agraeixo molt el vostre suport i que dediqueu part del vostre temps a llegir allò que publico. Perquè els vostres comentaris, opinions, suggeriments i visites em fan venir més i més ganes d’escriure, perquè és quan obtens resposta dels altres que et motives per seguir endavant. Gràcies, moltíssimes gràcies!

Per tal de tenir un resum gràfic d’aquest primer any del blog, he creat una presentació amb les dades més rellevants. Podeu accedir-hi des d’aquí.

preziNo voldria concloure aquesta entrada sense abans llistar alguns blogs sobre traducció i llengua que segueixo i que de vegades m’han inspirat a l’hora d’escriure. Perquè hi ha molta gent que dedica el seu temps lliure a difondre els seus coneixements amb tothom qui els vulgui absorbir.

12 mesos, 12 recomanacions:

  1. Tot és una mentida [literatura]
  2. Thoughts on Translation [sobre la professió del traductor]
  3. Racó per llegir [recomanacions literàries]
  4. Neolosfera [una paraula nova cada dia]
  5. Transgalator [videoblog sobre interpretació]
  6. Fartografia [heretgies lingüístiques]
  7. EstiliGrafia [llengua catalana]
  8. adhuCA’T 2.0 [agitació lingüística]
  9. TraducArte [traducció]
  10. Traducir&Co [traducció i món digital]
  11. En la luna de Babel [llengües i traducció]
  12. Somiant i traduint [sobre traducció, acabat de sortir de l’ou]

Espero que, gràcies a aquesta llista, descobriu altres blogs que considereu interessants. Perquè el món de les llengües és infinitament ampli i mai no podrem dir que ho coneixem absolutament tot.

Però anem al gra… Avui celebrem un aniversari! I què acostuma a passar, quan és l’aniversari d’algú? Que aquest algú porta caramels a l’escola, oi? Bé, jo ja no vaig a l’escola i a molts de vosaltres seria complicat poder-vos donar alguna llaminadura personalment, així que, per celebrar que avui el blog fa anys, he decidit (després de pensar i provar diverses opcions, buf!) dissenyar, amb l’ajuda del meu pare, uns pòsters dedicats a cites sobre la traducció.

Blog - Còpia– Translation is that which transforms everything so that nothing changes. / La traducció és allò que ho transforma tot perquè res no canviï. (Günter Grass)
– Translators are the shadow heroes of literature. / Els traductors són els herois ocults de la literatura. (Paul Auster)

– A translator is the most obsevant reader. / El traductor és el lector més observador. (Agata Tuszynska)
– Translation is not a matter of word only; it is a matter of making intelligible a whole culture. / La traducció no es limita només a les paraules; es tracta de fer intel·ligible tota una cultura. (Anthony Burgess)

De cites n’hi ha moltíssimes, però aquestes són les que m’han agradat especialment. Per decorar l’habitació, el despatx, la biblioteca, el passadís de la universitat o l’institut… Per posar-lo allà on us vingui més de gust! (aquí podeu veure com quedaria a la paret de l’habitació, per exemple :-P) I, ja que el blog està escrit «des de Calella», no hi podia faltar el nostre estimat far, és clar!

Tot i que m’agradaria poder enviar un pòster a tots i cadascun dels seguidors i lectors del blog, la impressió i l’enviament d’un pòster com aquest té un cert cost… Així doncs, i com que imprimir-ne 365 (tants com dies de vida té el blog) potser seria una mica massa, he decidit que enviaré una còpia a les primeres 12 persones que ho sol·licitin, ja que celebrem els 12 primers mesos del blog. Quan us confirmi que sou de les 12 primeres persones, podreu dir-me quina de les quatre frases preferiu. :-)

Per sol·licitar el pòster, només cal que ompliu el formulari que trobareu a la pestanya Contacte.

I fins aquí l’entrada de l’aniversari. De nou, moltes gràcies pel vostre suport i per llegir-me sempre. Espero que allò que escric sigui del vostre interès, que aprengueu, que gaudiu, que descobriu, que tingueu curiositat per la llengua i que el món de la traducció us sigui cada dia una mica més familiar. Perquè els traductors som arreu, no només a les novel·les.

Anna Rosich i Soler


Avui, 5 de setembre, comença La Setmana del Llibre en Català a Barcelona, que s’allargarà fins el dia 14. No us la perdeu!

El dia que penges el títol de la carrera a la paret de l’habitació

Acabes la carrera, sol·licites el títol, el pagues, et donen el resguard. Després d’aproximadament un any i mig, et comuniquen que ja els pots anar a buscar. Aquest dia ja fa més d’un any que has acabat la carrera, ja t’has graduat i fins i tot potser ja has treballat com a traductora. És a dir, que tu mateixa ja ets ben conscient de la professió que estàs capacitada (i formalment autoritzada) per exercir.

El dia que compres un marc i penges el títol de la carrera a la paret de l’habitació i te’l mires des de fora el passadís, d’un tros lluny, et sents satisfeta. De sobte, sents un no-sé-què al teu interior que et diu «Au, va, el primer pas ja el tens fet, i això que era el més complicat». Has acabat una carrera, amb tot l’esforç i les hores de feina que això comporta. Sí que és cert, però, que enfrontar-se al món laboral sempre fa respecte. A més a més, ja no estàs tan ben acompanyada com a la universitat, on hi havia desenes de companyes més amb qui comparties el teu dia a dia. Les matinades per anar a classe en transport públic, les dinades de carmanyola a la cafeteria, les estones mortes al bar o a la plaça, les tardes de treballs en grup, els intercanvis constants de correus electrònics per coordinar-se, els seminaris de divendres a les set de la tarda, les nits de feina i treballs per acabar o els problemes informàtics amb el Moodle.

Si algú és capaç de viure amb tot això i, a més a més, d’acabar la carrera amb èxit, ja està preparat per tot. Em sembla, vaja.

El problema és que de vegades no sabem ni per on començar. Com puc cercar (i trobar) clients? M’he de fer autònoma? Quina paperassa he de fer? Necessito comprar algun programa de traducció assistida? Hauria de fer un màster o un postgrau? Com em promociono? Quines tarifes puc oferir? Dubtes, dubtes i més dubtes. I em sembla que del tot justificats. Personalment (i, després de comentar-ho amb altres companyes de la universitat, he vist que no sóc pas l’única que ho pensa), em sembla que a la carrera ens han preparat poc per saber viure de la traducció. La veritat és que hi ha moltes sortides possibles i molts camins per agafar, però de vegades et sents desorientada i no te’n veus del tot capaç.

Però si ho pensem bé, si ens comparem amb el nostre «jo» de segon de batxillerat (o fins i tot amb el del primer curs de la carrera), de ben segur que veurem diferències. No som les mateixes persones. No sabem les mateixes coses. No parlem o escrivim de la mateixa manera. No tenim la mateixa percepció del món. Coneixem molt millor el món de la traducció i els seus diversos àmbits d’actuació. Hem après a redactar bé. Som ponts entre llengües. Ens hem format. Cada dia sabem alguna cosa més que el dia anterior. Tenim un desig immens de viatjar per tot arreu. I de llegir. I de seguir aprenent. I de formar-nos. Tenim ganes de conèixer gent dels racons més remots del planeta. I de crear vincles. I de poder viure d’allò que més ens agrada, la traducció.

Em sembla que l’ingredient principal per poder aconseguir tot això és la motivació. O potser ens en caldrien dos, d’ingredients principals. També la iniciativa. Si vols una cosa, lluita per aconseguir-la, i fes-ho amb ganes! Treballa, fes tot allò que calgui per arribar a assolir aquell objectiu. Ningú no diu que hagi de ser fàcil, ans al contrari, tots els inicis són complicats i estan plens de dubtes i d’incerteses. Però, si es vol assolir un objectiu, com a mínim s’ha d’intentar. Personalment, després d’assistir a les jornades de traducció de què us vaig parlar fa uns mesos (Traduemprende), em sentia molt motivada per començar a treballar per tot això, per actuar i per llençar-m’hi. Em sembla que el que ens cal és això, alguna cosa que ens faci reaccionar i dir «Puc fer-ho». I, a partir d’aquí, cal començar a moure fils, a parlar amb gent, a demanar consells, a fer-se veure. I, sobretot, cal parlar amb aquelles persones que en algun moment es van trobar en la mateixa situació que jo i que ara són allà on a mi m’agradaria arribar. No ens ha de fer por.

Em sembla que «la cosa que avui m’ha fet reaccionar» ha estat veure el títol de la carrera penjat a la paret de l’habitació, des de fora el passadís, d’un tros lluny. Ha arribat l’hora d’activar-se i de lluitar per aconseguir allò amb què sempre he somiat: traduir literatura.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAI bé, tot això no només s’ha d’aplicar a temes laborals i acadèmics. Qualsevol objectiu a la vida és assolible amb motivació, iniciativa i l’ajuda d’aquelles persones enteses. A poc a poc i bona lletra.

Bona sort!


Avui, després de penjar el títol de la carrera a la paret de l’habitació, he tingut ganes de posar-me a escriure. Quan m’hi he posat, m’ha vingut de gust compartir el text amb tots vosaltres, lectors. Espero que no us sembli malament que m’hagi pres la llibertat de publicar una entrada una mica més personal.