Quan et quedes amb sense temps (però, finalment, s’obre una porta)

No, no cal que et segueixis fregant els ulls. No, això no és cap al·lucinació. Sí, he tornat a escriure al blog! [aplaudiments i crits d’alegria, o això espero :-P]

Després d’uns mesos en què he sigut sí-sí (sí estudio i sí treballo) i en què les meves obligacions no m’han permès mantenir la regularitat del blog… Here I go again! Abans de publicar una entrada amb contingut «real», però, em veig amb l’obligació d’explicar-vos què he fet durant tots aquests mesos, que per ben poc no equivalen a un any.

Després de quatre anys sense anar a la universitat, el curs passat vaig decidir matricular-me al postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials de la Universitat de Barcelona. En tractar-se d’un postgrau i no d’un màster, el nombre reduït d’hores de classe (i, per tant, de feina) em permetia combinar feina i universitat. Tenia ganes de tornar a estudiar, aprendre i (qui sap si) obrir-me portes, professionalment parlant.

I sembla que sí que n’ha obert, de portes, sí! Però un moment, encara no.

Durant el postgrau vaig acabar de confirmar que cap a on vull conduir la meva carrera professional és la llengua catalana. Evidentment, m’ofereixo per fer traduccions i correccions al castellà. De fet, és el que he estat fent tots aquests anys. I m’agrada. Però treballant amb el català és com em sento més còmoda i satisfeta. També vaig poder confirmar amb mi mateixa (per si encara no ho tenia clar) que el món editorial em fascina, especialment la literatura infantil i juvenil. I que segueixo tenint un somni: veure escrit «Traducció d’Anna Rosich Soler» a la portada d’un llibre (perquè cada cop és més normal, per sort, veure el nom del traductor a la portada). Però poder arribar a aquest objectiu requereix temps. I de vegades… me’n falta.

El postgrau també m’ha animat a llegir molt i  molt, i a descobrir escriptors nous. La pila de llibres pendents que tinc a l’habitació és tan immensa! Però bé, de mica en mica. [Sí, és clar, de mica en mica, però si no pares de comprar-ne…] També m’ha obert la ment i m’ha fet entendre que no sempre podem parlar de correcte i incorrecte i que no tot és blanc o negre, sinó que el que cal és valorar l’adequació dels mots segons el context. A més, ara agraeixo que el nostre any hagi coincidit amb la publicació de la nova gramàtica de l’IEC, tot i que a classe ho arribéssim a maleir. Molts dubtes que podria haver tingut ja van quedar resolts durant les classes.

Però bé, anem al gra. Si m’he decidit a tornar a escriure al blog és perquè crec que a partir d’ara li podré dedicar més temps. També perquè he fet un canvi a nivell professional que em sembla que em permetrà tenir el cap menys col·lapsat. Per tant, tindré més idees d’entrades i també més ganes d’asseure’m davant de l’ordinador i posar-me a escriure. [Au va, Anna, digues d’una vegada quina és aquesta porta que dius que t’ha obert el postgrau…!] Des d’aquest estiu que dedico menys hores a la traducció i correcció com a autònoma (però segueixo acceptant encàrrecs, eh!) perquè he començat a treballar com a correctora al diari Ara. Hi vaig fer les pràctiques del postgrau i tot un seguit d’esdeveniments han fet que hi hagi acabat treballant en plantilla. Tot un canvi! Sobretot pel que fa als horaris, ja que, és clar, la vida d’autònoma és molt més «lliure». Però estic molt contenta d’haver decidit fer el pas. Estic aprenent moltíssim i l’equip humà amb el qual treballo és excepcional.

Així doncs, després d’un estiu una mica caòtic i de canvis, crec que a partir d’ara tot plegat serà més homogeni i tindré una agenda una mica més organitzada. Per tant, crec que tindré temps per fer reviure el blog. És un projecte que m’entusiasma i al qual m’agrada molt dedicar el meu temps, però aquests últims mesos m’he vist sobrepassada i no em sentia gens inspirada. Ara sento que això ha canviat i tinc ganes de tornar-hi. I idees. I il·lusió!

Au, ja està, ja ho he dit tot. Ben aviat, entrades i continguts nous! Ah, sí, me n’oblidava: enmig d’aquests mesos d’estrès el blog ha fet quatre anys, i no li he fet gens de cas… Queda pendent una celebració. Farem una festa d’aquestes que en diuen de «no aniversari», d’acord?

Gràcies per ser-hi!

LletresPortada3

Anuncis

2 pensaments sobre “Quan et quedes amb sense temps (però, finalment, s’obre una porta)

  1. Sent partidari de la filosofia “No pain, no gain”, t’animo a seguir així lluitant com fas per aconseguir les teves metes (a pesar dels horaris!). L’Ara ha guanyat una gran traductora :)

    Segueix aixi, no canvïis!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s