Va de barbarismes

Primer de tot, un parell de coses.

  • L’enhorabona a totes i a tots, la Via Catalana ha estat una realitat! Com que aquest és un blog sobre traducció i llengua, us deixo un enllaç de Vilaweb en què es recullen enllaços a mitjans de comunicació internacionals que parlen de la Via Catalana. Llegir articles de diari en un altre idioma també és una bona manera de practicar la llengua!

  • He actualitzat l’entrada «Cançons que creuen fronteres» amb una altra versió en català de Love is in the air que m’ha fet arribar una lectora del blog. Si teniu curiositat, podeu consultar la versió actualitzada de l’entrada aquí.

Ara sí, l’entrada d’avui:

Segons el Diccionari de la llengua catalana, entenem com a barbarisme qualsevol «forma lèxica d’origen estranger que no es considera assimilada a la llengua pròpia», en el nostre cas, el català. És a dir, considerem barbarisme qualsevol mot que prové d’una altra llengua i que els parlants utilitzen a favor d’un altre mot propi del patrimoni lingüístic.

Actualment, podem afirmar fermament que la llengua de la qual provenen la majoria de barbarismes que fem servir els catalans és el castellà. La causa principal d’aquest fet és, és clar, la convivència de totes dues llengües en un mateix territori. Avui en dia, hi ha persones que es consideren capaces de parlar català i castellà de manera correcta i sense interferències. A la gran majoria de catalans i catalanes, però, quan parlem… sembla que els barbarismes ens flueixin per l’interior de les venes, apareixen per tot arreu i, sovint, sense que en siguem conscients. O sí. Però, quan pensem en quina hauria de ser la paraula catalana correcta que hauríem d’emprar, ens «sona molt malament». Això és perquè ens hem acostumat a no fer servir segons quins mots a canvi de la paraula en castellà, que sentim molt més sovint arreu.

Cal fer-hi alguna cosa i que, mica en mica, intentem emprar aquells mots que tenim desats als diccionaris i reservats per als manuals de dubtes. Perquè a casa els dimarts se sopi brou, i no pas caldo. Perquè a Port Aventura hi hagi atraccions que em provoquin vertigen, i no pas vèrtig. Perquè les tempestes d’estiu espantin les tormentes i els ratos que passis amb els amics no siguin tan bons com les estones. I perquè quan ens trobem tot passejant ens preguntem Com va? en comptes de Què tal?

I ep, que jo sóc la primera a qui tot xerrant se li escapen barbarismes… Al meu voltant en són pocs, que se’n salven! És qüestió de costums i d’un lèxic diari que pot costar de modificar, però no és res que amb una mica d’esforç no es pugui aconseguir. A més a més, però, no ens podem oblidar dels barbarismes de l’anglès, que cada dia van penetrant més en el nostre llenguatge quotidià. Alguns exemples més comuns són souvenir (per record), sponsor (per patrocinador) o self-service (per autoservei). També cal anar-hi amb compte.

Per acabar, us deixo una cançó d’Òscar Dalmau titulada Les barbaritats d’avui.

Al llarg dels dos minuts i mig de cançó podem sentir tot un reguitzell de castellanismes. Fa una mica de mal a les orelles, oi? N’hi ha que són molt descarats, però d’altres segur que se’ns escapen força sovint! Ja veieu quin efecte fa, doncs, un català ple a vessar de paraules foranes i invasores.

Ara sí, abans d’acomiadar-me us deixo un parell de recursos de consulta sobre barbarismes i, més concretament, castellanismes, per si mai necessiteu fer-hi cap consulta:

  • Paloma i Sanllehí, D., Rico i Busquets, A. (2008). Diccionari de dubtes i barbarismes. Barcelona: Edicions 62.

Quins són els castellanismes que us costen més d’evitar? I aquells que us fa més ràbia sentir de boca dels altres? Espero els vostres comentaris!

Anuncis

9 pensaments sobre “Va de barbarismes

  1. El “bueno” encara a vegades se’m resisteix! Pel “pues” vaig fer una cura intensiva de petita i crec que el tinc superat! Com dius, és detectar-ho i voler-ho canviar. Amb una mica d’esforç s’aconsegueix. El que em fa molt mal a les orelles és l’ “arrel de…” en comptes d’ “arran de…”, però sempre fa cosa corregir la gent per no pecar de pedanteria…

    Aquest tema sempre m’ha encuriosit, sobretot perquè em sorgeix un dubte. Diuen que les llengües són vives i que estan en constant canvi. Fins a quin punt ens hem de resistir totalment a incorporar noves paraules? Pregunta feta des de la total ignorància però que m’he fet sovint. Sempre que m’he intentat auto-respondre he arribat a la conclusió de pensar que, si ja existeix una paraula en català per referir-se a tal cosa, ja no cal introduir-ne cap altra si el significat és el mateix.

    Felicitats pel blog!

    • Hola, Gemma!

      A mi el “bueno” també és una paraula que se’m resisteix! Però segur que escriure-la, a banda de converses informals, no l’escrius mai! Penso que també és important, això. Hi ha gent que constantment escriu fent servir barbarismes i no n’és conscient ;)

      No et puc donar una resposta de manual, ja que a la universitat tampoc no ens n’han parlat, d’aquestes coses (potser hauríem de llegir algun entès en el tema :-P), però jo també penso això mateix que tu. Si en català ja tenim una paraula per designar un concepte “x”, no cal fer servir una paraula d’un altre idioma. El problema que tenim els catalans és que estem tan en contacte amb el castellà que se’ns fa difícil crear una barrera entre un idioma i l’altre i se’ns escapen paraules en castellà mentre xerrem en català. O hem sentit taaaaaantes vegades la paraula en castellà que quan algú et diu “Ep, que això en català es diu així” sona d’allò més estrany i no ens acostumem a fer-la servir. Tot és qüestió d’insistir-hi una miqueta i segur que ho aconseguirem!

      Gràcies, m’agrada molt que t’hagis animat a comentar :-)

      • Tens tota la raó. Per no parlar de quan parles en un català força correcte i se’n riuen de tu. Almenys a mi m’ha passat molts cops. “Tu eres muy catalana, no…?”. En fi, suposo que en el fons també es deu tractar de considerar el català una llengua amb cara i ulls i no voler-la maltractar. La gent que no entén això es pensa que allò normal és voler-lo “maquillar” amb barbarismes perquè soni “millor”.

        Gràcies per explicar-ho tan bé! Et seguiré llegint i potser comentant des de la meva ignorància lingüística :P

  2. A mi m’agradaria respondre a l’Alberto. Certament moltes vegades es cau en l’error de perquè apareguin al diccionari no vol dir que siguin nostrades. Hi ha diccionaris catalans que accepten barbarismes i els incorpora. ‘Gorda’ o ‘mesclar’ em semblen un exemple, per molt que el seu ús estigui estès en zones com Barcelona. Hi ha d’altres, en canvi, com ‘roig’ o ‘bes’, que s’empren de manera natural (tot i que el castellà s’hi assembli).

    • Que apareguen al diccionari (normatiu) vol dir que són correctes. Que apareguen a l’Alcover-Moll, amb la seua etimologia no castellana i una tira ben llarga d’usos des de l’Edat Mitjana, vol dir que són nostrades. Precisament “gorda” i “mesclar” s’empren de manera natural des de sempre, de la mateixa manera que “roig” i “bes”.

      • Et repeteixo que hi ha diccionaris que fan la vista grossa i accepten barbarismes com els que t’he dit. Són incorrectes, però com són tan utilitzats els incorporen, i clar, aconsegueixen que gent com tu els utilitzi creient que són correctes. Es que l’exemple a seguir és el de l’Alcover Moll. Una llengua ha de ser nostrada, i no dir que el que et roti, com ‘estanteria’ (que al DIEC es recull). Perdona, però al l’Alcover Moll és un diccionari que recull els mots catalans, de sempre; l’adverbi “puix” encara s’utilitza, i és ben antic. Entenc que dius que com és antic no s’ha d’utilitzar o és antiquat emprar-lo? Les llengües són les que són.

      • I torna-li la trompa al xic, que t’estic dient que “gorda” i “mesclar” NO SÓN BARBARISMES! I que pots trobar a l’Alcover-Moll que són paraules perfectament nostres, existents des de l’Edat Mitjana quan el castellà no exercia la pressió que exercix ara sobre el valencià.

  3. A mi el que més ràbia em fa són els pseudobarbarismes. Aquelles paraules perfectament vàlides però que tenen el defecte de paréixer-se (perdó, volia dir assemblar-se!) al castellà. Allò que dius “lladrar” i et ve algun setciències amb insuficiència dialectològica a dir que no, que has de dir “bordar”. O “gorda” per “grassa”, “conquistar” per “conquerir” i “mesclar” per “barrejar”.Tot això sense molestar-se a mirar el diccionari abans d’obrir la boca. Devem ser els països amb més pseudofilòlegs del món.

    • Correcte, Alberto! Penso que cal, però, tenir en compte que hi ha paraules que a certes zones són correctes i hi tenen tradició però que en d’altres s’utilitzen púrament per la influència del castellà, no ho creus?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s